¿Tu també mires ‘First dates’?
Cada vegada més persones em confessen (amb una mica de vergonya) que miren First dates. Gent culta, formada, amb criteri i amb inquietuds culturals. I admeten ser espectadors més o menys habituals del programa perquè “els diverteix”.
El dating show té els reclams habituals d’un reality. Primer, l’evident component voyeur. La sensació d’estar espiant una situació incòmoda per a dues persones que no coneixes. A més, hi ha l’element de conflicte latent. La tensió de la imprevisibilitat i el suspens per si hi ha una frustració final. Les persones que van a la televisió a pidolar afecte, amor i companyia es converteixen en éssers molt fràgils perquè públicament delaten una mancança. No la de l’absència de parella sinó la desesperació de no saber viure sense i necessitar-ne una fins al punt de recórrer a les rampoines d’un plató de televisió decadent. Un espectador, en un atac de sinceritat, deia que en aquelles trobades per intentar lligar hi descobria la seva pròpia misèria passada: el paper galdós que ell mateix va interpretar moltes vegades, les converses inicials per seduir, les evasives per fugir d’una trobada decebedora, la mirada de xai a punt de degollar quan la persona que tenia al davant superava les expectatives, el nus a la gola de quan aquella persona començava a utilitzar les mateixes evasives que havia fet servir altres vegades. First dates li genera una addicció masoquista fent-li reviure la vergonya, el ridícul o la il·lusió efímera que va patir.
D’altra banda, això entronca amb un altre motiu que captiva l’audiència del programa revelació de Cuatro: la superioritat moral de l’espectador. Observem aquells individus, sovint amb trets estranys o peculiaritats físiques, amb el convenciment que som més íntegres, menys desesperats, físicament més agraciats, amb més recursos intel·lectuals i psicològicament més madurs.
Però a First dates hi ha una crueltat de fons: la mala llet de qui ajunta parelles sabent que fracassaran, utilitzant el físic de les persones com a detonant d’aquell rebuig. Com es fa servir l’obesitat, la lletjor o l’estètica inquietant per provocar la decepció en l’altre. Fan que sigui el cervell de l’espectador el que tregui aquestes conclusions mentre que el programa fingeix la bondat de proporcionar amor a qui no en té. I normalitza unes actituds inquietants i subtilment tòxiques que fan por. S’entenen les raons que a alguns els permeten gaudir de l’espectacle televisiu però la fredor pertorbadora del suposat restaurant, la indulgència llefiscosa de Carlos Sobera, l’ús de les cambreres com a alcavotes i el ridícul dels amants desesperats transmeten una tristesa existencial per la manera com els mitjans estan empenyent els humans a tenir relacions sentimentals mediocres com si depengués d’ells la supervivència de l’espècie.