TTIP: hi pot guanyar Catalunya?

Fa set anys que va començar la crisi, i tot apunta que la sortida no serà ni de bon tros ràpida. La recerca de noves fonts de creixement econòmic és contínua, però amb uns governs molt endeutats, índexs d’atur estratosfèrics i una població cada cop més envellida el mercat intern de moltes economies d’Europa (com ara la catalana) serà dèbil durant molt de temps. Així doncs, és fonamental l’obertura de nous mercats per a l’exportació.

Però no uns nous mercats qualssevol. La crisi amb Rússia ha posat al descobert la fragilitat de les relacions amb règims autoritaris o poc democràtics, i, per exemple, molts agricultors catalans de fruita dolça que fins al mes de maig hi exportaven un 90% de la producció han tingut pèrdues enormes. S’imposa la necessitat d’enfortir els lligams comercials amb altres potències democràtiques, que siguin fiables a mitjà termini. Per això és tan important arribar a un bon acord amb els Estats Units, i com que en els propers anys caldrà negociar acords de lliure comerç o d’inversió amb països com la Xina i l’Índia, un bon acord amb els EUA podria ser vist com el patró or de la política comercial.

D’altra banda, a diferència del nostre país, als països nòrdics els partits socialdemòcrates i els sindicats ho veuen tan clar que s’han posicionat sense por a favor d’un bon TTIP. La seva argumentació és senzilla. Malgrat la seva posició perifèrica,són economies obertes basades en productes d’alt valor afegit, i la millor manera de seguir prosperant i finançar el seu estat del benestar és la contínua obertura de nous mercats a l’exterior a través del lliure comerç.

A Catalunya circulen moltes llegendes sobre el Tractat. Per exemple, és habitual sentir que privatitzaria escoles i hospitals, que serien dominades per grans multinacionals. O que hi hauria barra lliure per a l’arribada de transgènics i productes alimentaris permesos als EUA i prohibits a Europa. O que el TTIP seria un perill per a la democràcia.

Tanmateix, aquestes afirmacions amaguen fets rellevants. Ni el Tractat té capacitat per privatitzar cap servei públic ni per modificar els nostres drets laborals, ni s’admetrà la importació de transgènics ni carn d’animals clonats -la comissària Malmström s’hi ha compromès repetidament- ni, òbviament!, és un perill per a la democràcia. Hi ha temes que generen una lògica preocupació, com ara la forma final del tribunal d’arbitratge d’inversions: cal saber si una empresa podrà denunciar un estat per un simple canvi regulador que no li agradi o si només serà vàlida la denúncia quan l’estat hagi atacat la seguretat jurídica de les inversions sense compensació a canvi, com va passar amb la retirada retroactiva de primes a les renovables a l’estat espanyol. En tot cas, no podem oblidar que el Tractat encara està en plena negociació, i ni tan sols hi ha un text acordat que es pugui valorar adequadament.

El que cal fer és marcar una sèrie de condicions que permetin valorar si l’acord (quan arribi, i si arriba!) és bo. ¿Redueix les barreres aranzelàries en aquells sectors en què encara són massa altes i perjudiquen el comerç? ¿Té un capítol dedicat especialment a les pimes per posar fàcil l’eliminació de controls duplicats a banda i banda de l’Atlàntic? ¿Hi ha un tribunal d’arbitratge que doni seguretat jurídica a les inversions i a la vegada s’ajusti als estàndards d’interès públic que reclamen els ciutadans europeus? ¿Queden protegits els estàndards europeus en matèria alimentària i ambiental? ¿Tenen accés els ciutadans i les empreses europees a l’acord per valorar-lo adequadament?

Si la resposta a aquestes preguntes és que sí, serà un bon indicador del resultat de les negociacions, i tanmateix encara caldrà analitzar-lo a fons, sector per sector, per valorar-ne els pros i els contres sense prejudicis.

I és que, si hi ha un bon acord, un tractat com el TTIP és una oportunitat per a una Catalunya que, segons les darreres dades, ja exporta més que Dinamarca, compta amb 5.700 multinacionals al territori, capitalitza la seu del 84% de les empreses americanes instal·lades a l’Estat i vol seguir obrint la seva economia al món per seguir prosperant.

La legítima frustració del sobiranisme que sent que Catalunya no pot influir en les negociacions perquè no és estat cal que sigui equilibrada amb el recordatori que, com més comercia Catalunya amb Europa i la resta del món, menys vulnerable és a possibles boicots comercials de la resta de l’Estat. Com més oberta al món és Catalunya, més lliure esdevé per decidir el seu futur sense xantatges.