Tsunami repressiu
La Guàrdia Civil va dir que era una “organització criminal que impulsa actes terroristes”. I el ministre Grande-Marlaska, condemnat set cops a Estrasburg, referint-se a la tardor del 2019, que a Catalunya va començar el 14 d’octubre, va atrevir-se a dir aquella barbaritat de “hubo una violencia de mucho mayor impacto que la del País Vasco”. Es referien a Tsunami Democràtic, que havia convocat les mobilitzacions contra la sentència del Suprem a 100 anys de presó per posar les urnes l’1 d’Octubre.
De l’aeroport a la Jonquera, d’Urquinaona a les marxes per la llibertat, centenars de milers de persones van omplir el país seguint Tsunami i altres convocatòries. Un exercici massiu del dret de reunió i a la llibertat d’expressió, imprescindibles per preservar la protesta en una democràcia, i una extraordinària demostració d’autoorganització i poder col·lectiu.
El tsunami de democràcia va provocar un tsunami de repressió, amb epicentre a l’Audiència Nacional. Aquest tribunal d’arrel franquista pretén convertir en terrorisme l’exercici de drets fonamentals. Quant ha costat, aquesta obsessió patològica contra l’independentisme?
No és nou: l’estat espanyol torna a usar l’aparell antiterrorista per criminalitzar un moviment cívic, amb mètodes invasius al marge de garanties jurídiques, i per impedir la defensa de drets civils i polítics. L’objectiu? Intimidar, desmobilitzar i anul·lar políticament l’independentisme. Ni en les protestes dels armilles grogues, amb 11 morts, va haver-hi acusació per terrorisme.
Que l’Audiència vulgui reduir un moviment massiu i transversal a uns pocs noms diu molt dels seus objectius polítics. Però l’autèntica radiografia d’aquella tardor no és al seu sumari, sinó al mapa de la repressió d’Òmnium Cultural: més de 700 persones encausades, 438 d'agredides, inclosos 70 periodistes o fotoperiodistes, i 13 d'hospitalitzades, per complir amb el deure democràtic de protestar contra la injustícia. I això diu molt de la societat catalana.
La perversió és escandalosa: mentre continua oberta una investigació per saber qui convocava les concentracions, a pràcticament tots els activistes perseguits per participar-hi se’ls ha arxivat la causa, com a les 200 persones investigades pel tall de la Jonquera. Fins i tot la Fiscalia reconeix la doctrina del Conveni i el Tribunal Europeu de Drets Humans sobre la necessitat d’assegurar el dret a la protesta, un dret que no poden limitar ni una prohibició ni la violència esporàdica d’un tercer. Si els tribunals ordinaris han determinat que els participants d’una manifestació no han comès delicte, com pot l’Audiència mantenir una causa en contra de qui l’ha convocat o difós? La resposta té a veure amb la impotència d’un estat bastit sobre un règim en transició amb la dictadura que, al segle XXI i a les portes d’assumir la presidència del Consell de la Unió Europea, és incapaç d’afrontar democràticament un conflicte polític.
Tsunami Democràtic s’ha convertit en prova del desprestigi internacional de l’Estat. Ja el 2019 Amnistia Internacional va denunciar el seu abús de l’acusació per terrorisme. Quan va bloquejar webs a GitHub (Microsoft), Espanya va quedar alineada amb la Xina i Rússia, i ara sabem que diversos països es van negar a col·laborar amb l’Audiència i la Guàrdia Civil: les democràcies no poden convertir en terrorisme una causa política. Espanya continua triant la lliga d’Hongria o de Polònia per perseguir la dissidència.
Amb quatre anys d’investigació, l’Estat no ha estat capaç de bastir una causa sòlida perquè no hi ha delicte, sinó només exercici de drets fonamentals. Per això, l’única sortida digna que té és arxivar la causa de l’Audiència Nacional.
Independitzar-se d’un estat de la Unió Europea al segle XXI és un repte insòlit. Al Regne d’Espanya, aquesta demanda legítima només té una resposta repressiva. Cal, però, que l’aprofitem i en fem palanca de llibertat: anant a totes les instàncies internacionals en les quals es pugui denunciar la podridura d’estat i trobar les complicitats que ens calen, però també contribuint a la solidesa del moviment i a l’organització i l'enfortiment de la ciutadania mobilitzada. La lluita noviolenta per la República Catalana és una causa democràtica. I no hi ha repressió que pugui aturar-la, perquè es basa en la defensa de drets civils i polítics. En realitat, la repressió no ens persegueix pel que hem fet, sinó pel que saben que farem. Perquè ho farem.
El vent de la llibertat, el vent que bressola l’ordi. La força de la gent, indeturable.