Trumpisme animalista
Som aquí: al món al revés. Benvinguts. Ens guia per aquest país un conte de l’escriptor Ramon Reventós. Veureu, Déu decideix castigar els homes d’una altra manera: fent un diluvi a l’inrevés. En comptes d’aigua, una tempesta de sequedat. Apareix el bomber Noè que en aquesta geografia es diu Joan. I construeix un edifici-vaixell ple de grans botes, bocois. Tots plens d’aigua. Després pugen els animals de totes les espècies del planeta. I au, arriba el diluvi de sequera. El sector peix està molt assedegat i es foten tota l’aigua. Només queden botes de vi. Primer els animals no en volien beure. Però després no se’n mouen. Tot el dia amorrats, tot el dia mamats. Comença a ploure de veritat. Però els animals només volen vi. Un dia s’acaba. I s’han de tornar a acostumar a beure aigua per no morir de set. Aquells animals dòcils, mansois, calmats, tornen a ser feres ferotges. La veieu? Aquesta és l’Arca que s’està construint a casa nostra.
Amb les seves mans els Noès destructors entren a les granges d’animals per construir el seu delirant diluvi irreal. Tornen els assalts. Torna l’Església dels Pseudoanimalistes del Vuitè Dia Morireu Tots Perquè Nosaltres Ho Diem. En els darrers dies diversos pagesos de Ponent ho han denunciat. Entren en una propietat privada. Fan pintades amenaçant. Trenquen instal·lacions. I en una granja van aviar 200 parelles de perdius roges, de línia pura i autòctones. Són avisos de l’apocalipsi. Before the rain. Abans de l’arribada definitiva de la tempesta de l’analfabetisme existencial que ens ofegarà a tots. Volen animals borratxos, drogats, narcotitzats, adoctrinats, ignorants, illetrats. Ens volen a tots mamats o amb encefalograma pla de bleda assolellada i escarola vegetal. No mateu un pollastre, mateu una pastanaga. Però deixem que la justícia s’encarregui dels delinqüents disfressats amb pell sintètica, falsa, d’ós animalista comprada religiosament en una botiga explotadora capitalista contaminadora i parlem d’animals.
Hem reflexionat amb els meus 5-6 gats (el cens depèn de la festa a la nit), el gos, les gallines, els conills, les formigues, els llambrics, les puputs, les musaranyes sobre què hi ha darrere d’aquests actes de trumpisme animal. D’aquests assalts de xampú màgic i irreal contra l’alopècia “Porque yo lo valgo ”. L’opinió generalitzada de les bèsties és clara, cristal·lina, transparent, inodora, incolora, insípida com l’aigua que beuen. Ho va expressar clarament la Gallina Josefina: “Volen els ous, però no les gallines”. Hosti, com ho dius això, José? Permeteu-me que ho tradueixi del llenguatge de vol gallinaci. Ens enlairem.
Observen des de fa anys els animals catalans que cada cop hi ha més compatriotes humans que el que volen és això: l’hamburguesa, l’entrecot, la costelleta, la galteta... Ben servideta. Ben posadeta. Ben filtradeta. Ben escriteta amb parauletes com “Ecològic”, “El pollo no sufre ”, “El xai va anar al psiquiatre abans de morir”, “La gallina va fer un testament solidari”, “El porc senglar té dret a l’autodeterminació existencial”. La gent té gana, és depredadora, carnívora, però no vol saber que allò ve d’un animal. Volen el cos però no volen la vida. La llet no raja d’una vaca: és una aixeta màgica fabricada per follets fumant canuts d’il·lusió utòpica. Generem una fumada, un porro de gran ficció. I n’hi ha que es creuen aquesta ficció. Que la carn la fa una impressora 3D o que els ous es creen amb plastilina eco comprada al súper eco. Eco, eco... Es diu autoengany. Irrealitat. Ignorància. Analfabetisme. Mentida. No vull veure. No vull saber. No vull sentir. No vull. Tu potser no vols però ella sí que vol.
Ella, la realitat, és una hòstia ben donada. Galta i galta, com quan et fots el tallet de guineu sostenible a la vitro insostenible. Quin clatellot, xiquets! Els animals mosseguen.
Com els cotxes xafen. Com els ganivets tallen. Ai, el corderet és Hannibal Lecter! Esclar, si li toques els pebrots et fotrà esquilada. Bastrús! Que està viu! Que no és una costelleta a la brasa! Primer va ser l’anyell de Déu. Després la barbacoa. Tot al revés. Tot. Un porc no és un dibuix que surt en un llibre escolar. Un porc és una altra cosa. Això no és una pipa, que diria el pintor-caçador-cuiner surrealista Magritte del seu quadre. Perquè tu et fotis uns peus de porc l’animal ha de fer molt nyi-nyi. I el pagès molt uf, uf. I així tot. Però, ei, a beure vi. Que potser un dia descobreixes que també és un fruit, una planta, un organisme, que és viva, que ve de la terra, que la planten, la cuiden, la fan els pagesos. Que no són els jardiners del país: són els metges del país. Són els que ens salven a tots de no morir afamats, assedegats. Són vida, i tu, analfabet, ets mort.
