Trumpisme al Pròxim Orient
CONFRONTACIÓ. Donald Trump comença l’any amb un magnicidi: l’assassinat selectiu d’un dels homes forts del règim iranià. Just quan més d’un analista resumia aquest canvi de dècada com la fi de l’era nord-americana al Pròxim Orient, amb la retirada dels Estats Units de Síria i l’enfortiment de posicions de Rússia, Turquia i l’Iran, Trump ordena un atac amb drons a l’aeroport de Bagdad que causa la mort del general Qasem Soleimani, l’arquitecte de la intel·ligència i el poder militar iranians de les últimes dues dècades. Una decisió presidencial que pot canviar la correlació de forces del mapa regional, que frustra definitivament l’acord nuclear iranià -la gran fita que apuntalava una política exterior europea sempre amenaçada per la irrellevància-, que alimenta una nova escalada bèl·lica i que complica encara més el difícil escenari iraquià aprofundint en el fracàs nord-americà. Més inestabilitat i més ingerència estrangera sobre un Iraq revoltat, on en els últims mesos s’han viscut les manifestacions més massives des de la caiguda de Saddam Hussein contra la corrupció política, l’atur i la violència d’un sistema polític corrupte que ha causat gairebé mig miler de morts en la brutal repressió d’una protesta que ha sacsejat Bagdad i les grans ciutats del país.
RESPOSTA. Ja no hi ha dominació nord-americana (això és positiu), només trumpisme impulsiu instal·lat, ara també, al Pentàgon. En un exemple més d’incoherència política, un Donald Trump que havia fet de la retirada dels escenaris bèl·lics de Bush i Obama una de les prioritats de la seva agenda exterior encara l’últim any de legislatura multiplicant confrontacions.
El líder de la Casa Blanca ha aconseguit, això sí, enterrar l’acord nuclear que ja havia intentat torpedinar amb sancions i amenaces des que va arribar al poder. Amb els crits de revenja al carrer, Teheran va anunciar ahir que ja no pensa respectar els límits, acordats el 2015, per l’enriquiment d’urani. És la fi d’un acord imperfecte que va tenir el mèrit d’existir, de crear un moment d’entesa multilateral, d’incloure-hi Rússia i d’oferir una oportunitat de lideratge negociador als europeus.
(DES)ORDRE. Fins i tot si Qasem Soleiman era “el guerrer més sobrevalorat de l’Iran”, com ha escrit Thomas Friedman al New York Times, pels costos polítics i econòmics de la seva estratègia d’ingerència agressiva regional, el retorn de les sancions, l’ofec econòmic i els costos militars són una càrrega pesant per a una economia en crisi. I perquè, com diu també Friedman, “sovint al Pròxim Orient el contrari de dolent no és bo ; el contrari de dolent sol ser desordre ”. O potser un nou ordre.
La poca fiabilitat dels Estats Units de Trump i la seva estratègia erràtica han deixat pas a nous actors clau per a uns (des)equilibris regionals en plena redefinició. Rússia, l’Iran i fins i tot la Xina han agafat un nou protagonisme. Tots tres, per exemple, han desplegat per primera vegada uns exercicis navals conjunts al golf d’Oman, unes aigües tradicionalment dominades per la cinquena flota nord-americana i un pas clau en les rutes mundials de petroli. Mercenaris russos intervenen des de fa temps a Líbia, en suport de les forces rebels del general Khalifa Haftar. A Síria, la intervenció russa ha estat imprescindible per decantar definitivament la balança en favor d’una victòria amarga de Baixar al-Assad.
Aquest és un món cada cop més “desorientat per la manca de referents sòlids”, com assegura el Cidob en la seva anàlisi sobre les grans tendències del 2020, i la volatilitat trumpista i els possibles efectes de la seva estratègia electoral curtterminista només augmenten la incertesa.