L'última exhibició d’estupidesa de Donald Trump –la reconstrucció de Gaza com a “nova Riviera” d’Orient Mitjà, prèvia deportació dels palestins que encara hi sobreviuen– demostra que ens espera un quadrienni en què el món es mourà perillosament de la farsa al pànic, de la paròdia a l’estupefacció. Perquè el deliri del president taronja inevitablement porta a la sàtira, però la seva condició de líder de la principal potència d’Occident (botó nuclear inclòs) congela automàticament tots els somriures burletes. Trump no és només un pallasso, no és només el símptoma màxim de la degradació de la democràcia liberal. És, sobretot, un perill per al planeta. Qualsevol previsió sobre el seu capteniment és inútil. Cap temor no és prou injustificat, perquè a més de ser un polític ultradretà, Trump és un narcisista que sembla necessitar atenció pública constant, i això el fa especialment procliu als cops d’efecte, les declaracions esbojarrades i una presa de decisions capriciosa i arriscada.
La situació és molt pitjor que en el seu primer mandat (2017-2021) en què l’elecció del magnat, just després de l’exitosa era Obama, va ser interpretada com una mena de lapsus dels electors americans, o un vot de càstig puntual contra l’establishment. La broma va durar quatre anys i semblava que s’esbravava del tot amb la derrota posterior contra Joe Biden, que Trump va rebutjar amb un comportament propi d’un nen de parvulari (però, com dèiem abans, amb Trump la farsa no es deslliga del drama: la seva rebequeria va causar l’ocupació efímera del Capitoli per part de masses ultradretanes que, per cert, acaben de rebre l’indult). I quatre anys després, malgrat les condemnes judicials, malgrat que ja té 78 anys, Trump ha tornat al poder, amb més marge de vots i tot. Això té a veure amb el declivi físic de Biden i les corredisses per trobar-li substituta, però també remet a una qüestió que el 2017 ja s’havia revelat decisiva: la capacitat de la nova extrema dreta per optimitzar la seva presència en el debat públic a través de les xarxes socials, les mentides organitzades i la desinformació a la carta. Vuit anys després, el racisme, el negacionisme climàtic o la lluita contra “la cultura woke” tenen els votants de classe mitjana i baixa ben entretinguts, mentre les elits respiren tranquil·les; també les elits tecnològiques que han propiciat aquest desgavell, que s’enriqueixen i dominen l’opinió pública sense por de cap regulació que, en el seu neollenguatge, assimilen a la censura.
La desimboltura amb què l’extrema dreta mundial ha colonitzat el llenguatge i les idees és una conseqüència immediata de l’èxit de Trump. Però a la vella Europa aquesta new wave remou calius mai apagats del tot. També a Espanya i a Catalunya. Mentre Vox acull a Madrid líders ultres de tot Europa, a Catalunya es percep una dretanització que no només beu de Trump, sinó també del desencís pel Procés (que és un desencís envers les urnes), de la por de Junts a la competència d’Aliança Catalana i de la ingenuïtat de l’esquerra sucursalitzada, que en lloc de parlar de riquesa i pobresa, o de sobirania, o de l’acollida dels nouvinguts, s’entesta a donar oxigen a l’alcaldessa de Ripoll amb extemporànies apel·lacions a l’orgull xarnego. Per tot plegat, la distracció és general, perquè el veritable perill, no només per nombre de vots, sinó per les seves possibilitats de tocar poder –perquè on es governa de debò és a Madrid– és la ultradreta espanyola, que esquinça la part del país més deslligada del relat catalanista. Una ultradreta que, com que és espanyola, és nova, però també és vella. Per això és doblement perillosa.
