Trump, Xi i el Sant Grial de la IA

Aquesta setmana a Pequín es parla molt sobre el moment en què el president Donald Trump i el president de la Xina, Xi Jinping, es trobaran cara a cara. Alguns experts xinesos diuen que els dos líders han d’esperar uns mesos fins que Trump vegi com reacciona el gegant asiàtic a la seva política d'aranzels. Puc interrompre i dir-hi la meva?: “Perdonin, senyors presidents, però vostès s’haurien de reunir demà mateix. Però no per parlar dels grans clàssics de sempre: els aranzels, el comerç i Taiwan”.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no

Inscriu-t’hi

”S’acosta un esdeveniment revolucionari: el naixement de la intel·ligència artificial general. Els Estats Units i la Xina són les dues superpotències que estan a prop de fer possible la IAG, uns sistemes que seran tan intel·ligents o més que l’ésser humà més intel·ligent, capaços d’aprendre i actuar per si sols. Independentment del que tots dos pensin sobre com seran jutjats per la història, els asseguro que si col·laboren per crear una arquitectura global de confiança i control sobre aquests flamants ordinadors superintel·ligents, de manera que la humanitat en tregui el millor i evitin el que tenen de pitjor, se situaran al cim”.

M’adono que molts trobareu que això és gastar saliva en va, amb totes les turbulències desencadenades per la nova administració de Washington, però aquesta circumstància no em farà desistir d’exposar els meus arguments amb tota la força possible. Perquè el que el control de les armes nuclears soviètiques i nord-americanes va significar per a l’estabilitat mundial des de la dècada de 1970 és comparable al que significarà per a l’estabilitat del món de demà la col·laboració entre els Estats Units i la Xina sobre la IA per assegurar-nos que controlem eficaçment aquests sistemes vertiginosos.

Els sistemes d’IA i els robots humanoides ofereixen molts beneficis potencials per a la humanitat, però podrien ser enormement destructius i desestabilitzadors si no s’implementen amb els valors i controls adequats. A més, aquesta nova era s’ha de definir amb una gran planificació que determini què faran els humans per treballar, i com preservaran la dignitat que obtenen del treball, quan les màquines puguin fer moltes coses millor que les persones. La possibilitat que milions de persones perdin la feina i la dignitat al mateix temps és la millor recepta per a un daltabaix.

Un veterà economista xinès em va deixar clar que la Xina té molt en compte aquests riscos: “Avui, molts xinesos no poden trobar feina. Amb la IA no hi haurà manera que en trobin. Què passa si no poden trobar llocs de treball adequats” perquè “el 70% dels funcionaris són robots? Serà una situació de molt risc”.

Hem de pensar com ens hi adaptem, i no hi ha temps per perdre. Podem ser molt curts de mires quan es tracta de captar senyals d’alerta. D’aquí una dècada, quina serà la notícia més important de la tardor del 2024 que segons els periodistes hauria d’haver rebut més atenció, ateses les conseqüències a llarg termini?

¿Diran que va ser la segona elecció de Donald Trump com a president el novembre del 2024? ¿O diran que va ser la decisió d’Uber el setembre del 2024 d’avançar en el seu projecte pilot de Phoenix i començar a oferir cotxes Waymo sense conductor i totalment elèctrics a la seva aplicació de servei de taxis d’Austin i Atlanta, en substitució dels cotxes amb conductors humans? Ara mateix, jo votaria pels taxis d’Uber sense conductor.

¿Diran que va ser l’elecció de Trump al novembre? ¿O diran que va ser la batalla del desembre del 2024 en un bosc nevat de prop de Khàrkiv, Ucraïna, recollida pel Wall Street Journal, en la qual les forces ucraïneses van atacar un búnquer rus amb drons robots de quatre rodes –alguns proveïts de metralladores o plens d’explosius i acompanyats per drons aeris–, en un atac per terra i aire “coordinat i controlat remotament”, inèdit a una escala així, cosa que obre una nova etapa bèl·lica en què la major part dels humans són lluny de la primera línia del camp de batalla, almenys en les primeres fases”? Jo em decantaria per l’atac per terra i aire ucraïnès, amb robots i sense ni un sol humà.

Què us semblaria aquesta altra? La tinc al cap perquè aquests dies assisteixo a una conferència a la Xina: ¿diran que va ser l’elecció de Trump del novembre del 2024 o diran que va ser el fet que la gala televisiva de l’Any Nou Xinès d’enguany, vista per més de 1.000 milions de persones, comptés amb “16 robots humanoides” que van pujar a l’escenari? “Vestits amb unes jaquetes d’estampats florals llampants, van participar en una dansa característica i van fer giravoltar uns mocadors vermells juntament amb ballarins humans”, va informar la MIT Technology Review. De dia, aquests robots es dediquen a muntar vehicles elèctrics. Ballar només era el seu hobby. Jo advocaria per aquests robots humanoides que fan de ballarins.

Els tres exemples reflecteixen l’actual consens creixent, tal com va apuntar recentment l’expert en tecnologia del New York Times Kevin Roose, segons el qual la IAG arribarà abans del que ens pensàvem gairebé tots –“molt aviat, probablement el 2026 o el 2027, però potser aquest mateix any”.

La IAG és el Sant Grial de la IA: sistemes únics que podran dominar les matemàtiques, la física, la biologia, la química, la ciència de materials, Shakespeare, la poesia i la literatura tan bé com els humans més intel·ligents, però que també podran raonar-hi transversalment i fer connexions que cap polímata humà ha pogut fer mai.

Tal com em va dir Craig Mundie, exdirector de recerca i estratègia de Microsoft, probablement abans del final de la presidència de Trump, no només haurem creat una nova eina informàtica, sinó que “haurem creat una nova espècie: la màquina superintel·ligent”. “La nostra espècie està basada en el carboni. Aquesta nova espècie està basada en el silici”, em va explicar Mundie. “Per tant, hem de començar immediatament a traçar un camí per conviure amb aquesta nova espècie superintel·ligent i, en definitiva, coevolucionar amb ella”.

Fa molt temps que els humans vivim al costat de moltes altres espècies d’aquest planeta, “però sempre hem sigut més intel·ligents que totes les altres”, va afegir. “Aviat n’hi haurà una de nova que serà més intel·ligent que nosaltres i cada cop més intel·ligent. Estem ampliant el nivell més alt d’intel·ligència del planeta, que passarà del que els humans podien imaginar i programar en ordinadors al que els ordinadors poden començar a aprendre ells mateixos, que és pràcticament il·limitat”.

Els avenços que la Xina ha fet en IA l’últim any han deixat absolutament clar que Pequín i Washington són ara les dues superpotències mundials en IA.

I per si no us ho pensàveu, el primer ministre de la Xina, Li Qiang, va obrir el Fòrum de Desenvolupament de la Xina, l’esdeveniment que em va portar a Pequín, remarcant amb orgull que el sistema d’IA DeepSeek de la Xina “ha irromput en escena”, i destacant “l’enorme capacitat d’innovació i creativitat del poble xinès”.

A més, va afegir, “el 2025 podria ser l’any de producció massiva de robots humanoides a la Xina”. Un informe recent de Morgan Stanley ha descrit el domini de la Xina sobre Occident en la indústria dels robots humanoides, en la mesura que controla la majoria de les empreses capdavanteres. Es tracta de robots amb IA que tenen una manera de moure’s i parlar extraordinàriament semblant a la dels humans.

Abans que aquests sistemes d’IAG s’estableixin i s’expandeixin, cal que les dues superpotències defineixin seriosament un marc normatiu i tecnològic que garanteixi un acord perquè aquests sistemes estiguin dotats d’alguna mena de raonament moral i incorporin controls d’ús, amb l’objectiu que certs actors desaprensius no els facin servir per a activitats de desestabilització global i que els sistemes mateixos no es converteixin en uns desaprensius. Necessitem una gestió que garanteixi que els sistemes d’IA funcionin i s’autoregulin sempre a favor del benestar humà i de les màquines.

Hi va haver un moment en què molta gent creia que aquest projecte era una cosa que només podia dur a terme una coalició de democràcies, que després la presentaria al món. Em sap greu, és massa tard. La Xina ha reduït molt les distàncies respecte als EUA i ha superat les altres democràcies. Això no es pot fer sense Pequín. O sigui que endevineu qui ve a sopar. Ara és una taula per a dos. Trump, Xi, passin per aquí, sisplau. La història els observa.

Per desgràcia, però, generar les condicions per permetre que Pequín i Washington col·laborin en un sistema uniforme de confiança i control de la IA no serà una qüestió fàcil per als líders de la Xina i els Estats Units.

Tanmateix, després d’escoltar els experts i els funcionaris xinesos en aquesta conferència, tinc la sensació que els xinesos s’assemblen molt als nord-americans: encara estan mirant de fer-se una idea exacta de quines noves capacitats oferiran aquests nous sistemes d’IA. Es debaten entre voler fer tot el que calgui per assegurar-se que les seves empreses guanyin la carrera d’IA contra les nord-americanes –de manera que puguin dominar el mercat– i voler assegurar-se que aquestes tecnologies no desestabilitzin el seu país.

No tinc una visió precisament ingènua sobre el nivell de desconfiança de les relacions entre els Estats Units i la Xina d’avui dia. Després d’haver passat l’última setmana a les dues capitals, puc donar fe que és extrema. Per tant, soc plenament conscient de com pot semblar d’absurd apel·lar a tots dos països perquè confiïn l’un en l’altre i col·laborin en un sistema de raonament moral que ens asseguri que obtenim el millor i atenuem el pitjor de la IA.

Però els nostres líders haurien d’aprendre del que han fet les empreses de desenvolupament de software: utilitzar l’anomenada “coopetició” (cooperació entre competidors). Apple, Microsoft, Google i Meta volien destruir-se el negoci mútuament, però finalment es van adonar que, si cooperaven en alguns criteris bàsics, en lloc d’anar cada un pel seu compte podrien expandir massivament els mercats dels seus productes i serveis.

Un cop arribi la IAG, si no ens assegurem que aquests sistemes incorporin criteris de confiança comuns, els Estats Units i la Xina no podran fer res junts. Cap de les parts confiarà en res que exporti o importi de l’altra, perquè la IA serà present en tot el que sigui digital i connectat. És a dir, el cotxe, el rellotge, la torradora, la teva cadira preferida, el teu implant, el teu bloc de notes. Per tant, si no hi ha confiança entre els EUA i la Xina i cadascú té el seu propi sistema d’IA, això serà el problema de TikTok multiplicat per mil. Una gran part del comerç s’encallarà. Només ens podrem vendre la soja per a la salsa de soja. Serà un món de feudalisme d’alta tecnologia.

Em va impressionar la manera de plantejar-ho de l’historiador israelià Yuval Noah Harari, que es dirigia a un públic nombrosíssim, majoritàriament xinès, a la sessió del fòrum sobre IA. “Abans de desenvolupar eines d’IA realment superintel·ligents hauríem de generar més confiança entre els humans –va dir Harari–. Però ara estem fent exactament el contrari. La confiança entre els humans s’està esfondrant arreu del món. Hi ha massa països que creuen que ser fort és no confiar en ningú i estar completament aïllat dels altres. Si oblidem els nostres llegats humans compartits i perdem la confiança en tot el que no sigui nosaltres mateixos, ens convertirem en una presa fàcil d’una IA descontrolada”. Conjuntament, els humans podem controlar la IA, va afegir, “però si ens enfrontem serà la IA la que ens controlarà a nosaltres”.

En aquesta iniciativa concreta de crear una IA de confiança, no dubto a afirmar que desitjo molt èxit a Xi i a Trump, i ràpidament.

Copyright The New York Times