Trump a Singapur, o la buidor
El zero és un invent oriental. Europa va viure durant segles sense aquest concepte, que no van conèixer ni grecs ni romans. Equival al buit. En topologia, la disciplina que estudia els conjunts i les seves agrupacions, l’equivalent al zero és el conjunt buit. És un conjunt, sí, però no té contingut: a dintre no hi ha res.
L’acord signat a Singapur entre els presidents Donald Trump i Kim Jong-un, d’una extensió de pàgina i mitja, defineix quatre objectius:
-El restabliment de les relacions diplomàtiques entre Corea del Nord i els EUA.
-El retorn a la pau.
-La desnuclearització de la península de Corea.
-La recuperació i el retorn dels presoners de guerra.
No conté dates de finalització parcial o total dels objectius, ni procediments per dur-los a terme, ni comprovacions, ni verificacions... No és, en definitiva, un pla; és una vaga declaració de possibles decisions, condicionades, gens concretes i menys definides. És el perfecte conjunt buit, no conté res.
Declaracions del president Trump en la conferència de premsa: “Vull aixecar les sancions econòmiques, però no ho farem fins que no sapiguem que els míssils ja no són una amenaça per al procés”; “Es farà tan ràpid com sigui mecànicament i físicament possible”; “També hem parlat dels drets humans, tot i que l’objectiu principal era el tema nuclear, però crec que alguna cosa acordarem sobre això en les negociacions”; “És aviat per parlar d’ambaixades”; “Deixarem de fer maniobres a Corea del Sud, són massa cares i no m’agraden. Si no n’hi ha, crec que estalviarem diners i tothom ho agrairà”; “No hem tingut temps de parlar d’altres compromisos com destruir les bases militars de llançament de míssils o que el personal militar nord-americà i internacional verifiqui i supervisi el procés”; “Estic segur que Kim complirà, mai es pot assegurar res, però tinc la sensació que vol fer-ho pel seu poble”; “Aquest acord és un èxit tremend”.
Declaracions del president Kim Jong-un: “Refermo el meu compromís de treballar per la completa desnuclearització de la península de Corea”; “El món veurà un gran canvi”.
La trobada va durar 45 minuts i la seva estructura tenia més de reality show que de discussió perquè les parts arribessin a un compromís.
Corea va arribar a la taula de negociació un cop fetes sis detonacions nuclears i havent provat amb èxit un míssil intercontinental. La seva capacitat militar era un fet i el seu desmantellament havia de tenir compensacions verificables: ajut econòmic, lliure comerç, aixecament de les sancions... No es va fer, simplement les parts van constatar que el tracte era possible. Hi ha una conseqüència que es deriva de l’escassa concreció del document signat i dels comentaris fets per tots dos presidents. L’acord no és més que una declaració d’intencions matisades i condicionades, però no és un compromís, que ni hi és ni es formula.
Per al president Kim hi ha un benefici explícit: Corea del Nord ha deixat de ser una nació pària i marginada per convertir-se en una nació respectada i considerada. Això, quan el règim és dictatorial en grau extrem, hi ha 110.000 presoners polítics i les purgues i execucions dels dissidents condemnats perquè se’ls declara sense garanties “enemics de l’estat” se succeeixen des de fa 50 anys. És una fita important aconseguida sense contraprestacions. Un regal que enforteix i consolida el règim. Condemnar Corea del Nord per crims contra la humanitat quan el president dels EUA ha declarat que el president Kim és “un gran amant i protector del seu poble” resultarà difícil i poc coherent. ¿Era necessari fer aquesta declaració? Corea no ha perdut la protecció que li dona el seu arsenal nuclear perquè el manté intacte i res impedeix que demani compensacions significatives als EUA si efectivament l’arriba a desballestar parcialment -probablement mai ho farà del tot.
Els EUA a Singapur han aconseguit una imatge política i pública de valor escàs perquè, quan s’analitza, el seu contingut resulta pròxim a zero. Per al president Trump mostrar un èxit era necessari després del fracàs de la cimera del G-7. La sensació de solitud i aïllament que donava la seva imatge pública era excessiva... Necessitava una compensació, real o fictícia, que es pogués esgrimir internacionalment. Els nord-coreans sens dubte ho sabien i n’han tret profit. El feble en la negociació és qui està condicionat, qui necessita concreció i poder mostrar que s’ha assolit un acord, encara que sigui fictici. ¿Era políticament possible per als EUA negociar en pitjors condicions després de la cimera del G-7? ¿Era necessari fer-ho ara? ¿Era necessari provocar el fracàs del G-7 i, amb una imatge de fort aïllament dels seus aliats, iniciar una negociació que els EUA havien de fer en nom de tota la comunitat internacional?
La destrucció de la política exterior americana que arrenca el 1945 és un fet reiterat des de fa dos anys. Aquest fet perjudica Occident i els EUA i reporta beneficis als seus enemics. És la base de la recuperació de Rússia en la política mundial.
Góngora, en referència a la desaparició progressiva d’un personatge públic per la seva creixent irrellevància, va escriure: “ Fue sombra, fue humo, fue aire, fue nada... ” S’ha de reconèixer que arribar a la irrellevància pel que es diu, sent el president dels EUA, és molt difícil... però no impossible; s’ha de menystenir els amics, ajudar els enemics i confondre a tothom.
Contràriament, pel que fa als fets, el president Trump és rellevant en excés, i això ha estat negatiu perquè no ha perdut l’ocasió d’equivocar-se en perjudici dels interessos dels EUA i Occident. Ha perjudicat el Tractat Comercial del Pacífic i de l’Atlàntic, la relació amb Mèxic i el Canadà, la Conferència del Clima de París, ha donat força i credibilitat a la política agressiva i imperialista de Rússia, ha afeblit l’OTAN, ha desestabilitzat la relació d’Israel amb els països àrabs, ha consolidat l’agressió de l’Aràbia Saudita contra el Iemen, ha dificultat el pacte d’Occident amb l’Iran...