Trump i les ferides del sadisme

Des de la seva pròpia mansió d’estil colonial espanyol, Mar-a-Lago, en una de les múltiples sales barroques i exercint més d’oligarca milionari que de líder polític, dimarts a la nit Donald Trump anunciava de nou la seva candidatura a la presidència dels Estats Units el 2024. Sis anys després de la seva inesperada irrupció, i malgrat tots els casos d’emergència social, política i de salut pública que es van viure pel turbulent camí, no havia canviat res: “Make America great [and glorious, la gran aportació del renovat discurs] again” serien les paraules inicials d’un discurs ridícul amb què ens comunicaria que el malson trumpià no s’acaba, de moment. Però molt probablement sí que s’acabarà en els propers mesos.

Tots els senyals indiquen que s’apaga la febre autoritària megalòmana inaugurada l’any 2016. No és casual que la inesperada derrota dels republicans en les eleccions de mig mandat de la setmana passada coincidís amb el ridícul de la recent compra de Twitter per part d’Elon Musk i les posteriors reaccions de treballadors, experts i usuaris. Trump i Musk, egocèntrics i sàdics a parts iguals, encarnen el paradigma de l’autoritarisme oligàrquic dels últims anys. Tenen per costum menysprear qualsevol rival que els impugni, però en una setmana maleïda les dues grans fantasies megalòmanes de la nació més rica del món han fracassat: per un costat, l’anunciada onada roja republicana en les midterm elections que hauria dut a Trump de dret a la Casa Blanca, i, per l’altra, la compra de Twitter com una espècie de miracle caigut del cel en pro de la llibertat infinita.

Dos anys després d’una elecció d’urgència, la de Biden, la intel·liguèntsia del Partit Demòcrata ha jugat fort les seves cartes. Aferrant-se a una racionalitat-límit, fonamentada en la defensa de l’autonomia de la dona i d’una democràcia realment en risc, han obtingut un suport massiu del vot femení i de les noves generacions, que veuen en el trumpisme una deriva vergonyosa. Els estatunidencs, a qui els encanta presumir de l’excepcionalisme americà, són una comunitat molt dividida de més de tres-cents milions de ciutadans, però al llarg de la història han posat fre i rectificat diverses derives autoritàries que podien posar en risc les seves institucions. Nixon va caure gràcies als mitjans de comunicació; a Trump el van allunyar de la desmesura megalòmana els votants fa dos anys, i en els propers mesos potser fins i tot el faran fora de la candidatura republicana —rere la qual hi ha un partit que no se sent còmode amb el seu propi bufó i ja hi confabula en contra.

Com recordava l’analista del New York Times David Brooks, Trump no divideix el món entre dreta i esquerra, com s’ha delimitat històricament l’imaginari polític nord-americà des dels seus inicis, sinó entre winners i losers; entre guanyadors, homes, blancs, empresaris i fanfarrons, i perdedors, una categoria que ha utilitzat per deshumanitzar tota classe de ciutadans (immigrants, dones, rivals polítics, etc.), fent ús de la tècnica que Hannah Arendt ja va descriure com la característica central de les ments totalitàries i en contra del fonament bàsic de la nació nord-americana: la preeminència de la dignitat individual.

Trump ha dut durant aquest imprecís lustre el Partit Republicà a una deriva populista, nativista, proteccionista i sobretot aïllacionista molt contrària a la tradició republicana en qüestions com els mercats, la política exterior o el militarisme. Profundament il·liberal, Trump va acostar el republicanisme fins a l’ombra del feixisme, de la qual la història política del país s’ha mantingut sempre prudentment allunyada. El seu nacionalisme reaccionari, amb derives supremacistes i xenòfobes, xoca frontalment amb la tradició liberal i moralista del partit. Probablement per això els candidats més extremistes, posats a dit per ell mateix, han rebut el càstig més fort en aquestes eleccions de mig mandat.

Paul Ryan, l'expresident republicà de la Cambra de Representants i principal cara visible del corrent llibertari del Partit Republicà, ho té clar: “Tots sabem que és molt més probable que Trump perdi la Casa Blanca que qualsevol altra persona que es postuli per a president del nostre costat del passadís. Aleshores, per què hauríem d'acceptar-ho [la candidatura de Trump]?”. Les paraules confirmen, una vegada més, la capacitat de supervivència que tenen els dos grans partits de la nació a tsunamis puntuals com ha estat Trump per al Partit Republicà, que per alguna raó és conegut com el GOP (Grand Old Party): el gran partit vell.

En tot cas, cal no desmerèixer la capacitat de reflotar d’un personatge com Trump, paradigma d’una era dominada pels impactes dels algoritmes, la sobreexposició, el discurs infantil i la rendibilització del menyspreu i l’escarni. El mateix Ryan va ser una figura amb gran recorregut dins del Partit Republicà fins que Trump el va perseguir i humiliar fins a retirar-lo de la política, com ja va fer amb els precandidats Jeb Bush o Marco Rubio. Ara ho intentarà amb Ron DeSantis, a qui fa xantatge i ridiculitza amb sobrenoms com “DeSanctimonious”. Mentre Trump s’aïllava a la seva mansió de Palm Beach, a pocs quilòmetres de distància DeSantis situava la guerra cultural al centre de la seva agenda com a governador de l’estat més conservador del país. Carrega contra el corporativisme, l’elitisme i la timidesa del seu partit amb les grans empreses, i ataca l’agenda progressista a les escoles i la ideologia de la globalització. “Governo per donar espai al ciutadà perquè participi en la societat, perquè pugui dir el que pensa”, diria en l’última conferència nacional del conservadorisme, fent ús d’un populisme que no encaixa amb el seu perfil d’home d’ordre i format en l’elit universitària estatunidenca.

Catòlic d'ascendència italiana, DeSantis es va graduar en història a Yale i doctorar cum laude en Dret a Harvard. Entremig, ensenyava als seus estudiants d'institut la Guerra Civil des de la perspectiva de la Confederació esclavista. Avui, després d’aprofitar la pandèmia per desplegar una agenda ultraconservadora i recollir els fruits del totalitarisme trumpià, vol segellar —en nom del gran partit del conservadorisme— la pitjor cara de la història del país i del mateix partit, però no abandona el trumpisme. El renovat conservadorisme catòlic no està disposat a buidar la motxilla que Trump va deixar carregada d’odi, xenofòbia, menysteniment cap als desvalguts i esperit de superioritat racial i civilitzatòria, sinó, en tot cas, a posar-li una cara moralment exemplar. Sospito que l'empremta del sadisme trumpià acompanyarà durant força temps el cos ferit republicà.