Trump no, ni pensar-hi
Els votants s’han pronunciat. Segons sembla, els votants republicans es decanten de manera convincent per Donald Trump de cara a la nominació. En democràcia, la victòria confereix legitimitat i els votants rara vegada són savis, però normalment són sensats. Entenen els seus propis problemes, de manera que, generalment, es té una certa deferència amb el candidat que guanya.
I el cert és que se l’està tractant amb deferència. Rick Scott, el governador de Florida, insta els republicans a tancar files al voltant de Trump. Els analistes es despengen amb articles sobre el que podem aprendre de la situació que es basen en un respecte ocult pels resultats. Els interpreten com el rebuig d’un republicanisme que no funcionava, un rebuig que apunta en una direcció millor.
La qüestió és: ¿hauríem de tractar amb deferència aquest guanyador? ¿Ens hauríem d’inclinar davant del judici d’aquests votants?
Bé, mereixen un cert respecte. Els votants de Trump són una coalició dels desposseïts. Han perdut la feina, els salaris i els somnis. El sistema nord-americà no funciona en el seu cas i, com és natural, busquen una alternativa.
A més, moltes veus dels mitjans de comunicació, jo en particular, no vam entendre com expressarien la seva alienació. Ens pensàvem que Trump faria figa perquè no ens havíem barrejat socialment amb els seus partidaris i no vam saber parar l’orella. Personalment, ho entenc com una lliçó que m’indica que he de canviar la manera com faig la meva feina si vull informar amb precisió sobre els Estats Units.
Però, malgrat tot, la realitat és la realitat.
Donald Trump està terriblement poc preparat per ser president. No té polítiques realistes, ni assessors, ni capacitat d’aprendre. El seu narcisisme és tan acusat que el converteix en una fortalesa tancada. No sap el que no sap i no té cap interès a saber-ho. Insulta el càrrec que va ocupar Abraham Lincoln presentant-se com a candidat a assumir-lo amb menys preparació de la que la majoria dedicaríem a comprar un sofà.
Possiblement Trump és la persona més deshonesta que es postula a un càrrec de màxima responsabilitat des que tenim memòria. Tots els polítics forcen la veritat, però Trump tendeix de manera constant a la inexactitud.
Aquesta setmana els periodistes de Politico Daniel Lippman, Darren Samuelsohn i Isaac Arnsdorf han analitzat la veracitat de les afirmacions contingudes en 4,6 hores de discursos i rodes de premsa de Trump. Hi han trobat més d’una seixantena d’afirmacions falses, és a dir, una cada cinc minuts. “Els seus comentaris constitueixen una barreja extraordinària d’afirmacions inexactes sobre política nacional i exterior i fatxenderies de caràcter personal i professional que poques vegades se sostenen si les compares amb fonts primàries”, escriuen.
És un home pueril que es postula per a una feina que demana maduresa. És un marrec insegur i fanfarró els desitjos del qual, per algun motiu, no han evolucionat d’ençà que tenia dotze anys. S’envolta d’aduladors. “Quan hi ha el rei, es nota”, diu Jason Horowitz, el majordom de Trump, en un retrat del magnat publicat al New York Times. Presumeix constantment de les seves suposades habilitats, com la distància a la qual és capaç d’enviar una pilota de golf. “Oi que arribo lluny? Oi que Trump és fort?”, pregunta.
En alguns casos excepcionals, els vencedors polítics no es mereixen el nostre respecte. George Wallace -exgovernador d’Alabama conegut per les seves actituds racistes- va guanyar eleccions, però donar suport a aquells resultats seria una falta moral.
També ho és en el cas de Trump.
La història, d’ençà de temps bíblics, és un llarg seguit d’homes com ell que ascendeixen temporalment al poder. El Salm 73 els descriu: “L’orgull és el seu collar; la violència, el seu vestit [...]; escarneixen i amenacen de fer mal, quan es posen altius, amenacen amb la força; desafien el cel com si res, i enraonen de tot a la terra. En veure que tot els va bé, el meu poble els va al darrere”.
Ara bé, el seu èxit és fràgil: “A quin camí tan relliscós els heu posat! Els precipiteu a la ruïna; han quedat desolats en un moment”.
El salmista ens recorda que el que cal fer davant de la demagògia és triar el camí contrari: esforçar-nos a ser més decents, amables, pacients i humils; buscar una puresa d’esperit estable i eterna.
Els republicans que tanquen files al voltant de Trump cometen un error polític. Venen la seva integritat per un candidat que probablement perdrà. Aproximadament el 60% dels nord-americans el desaproven i aquest percentatge s’ha mantingut estable des que va començar la campanya.
I el que és pitjor: hi ha certes normes més importants que les eleccions d’un any. Si traeixes certs codis, ho pagues amb una cosa molt pitjor que una derrota política.
Donald Trump és una ofensa a les normes més bàsiques d’honestedat, virtut i ciutadania. Contamina l’ambient en què es crien els nostres fills. Ja ha fet miques les normes tàcites de la civilitat política que fan possible el diàleg. Al seu règim bàrbar, la vida pública no és més que una guerra despietada en què tots s’enfronten contra tots.
Com haurien entès els fundadors, representa una amenaça per al llarg i gloriós experiment de l’autogovern nord-americà. És precisament la mena de demagog que temien: assenyala caps de turc, llança promeses, atia pors i enreda el públic.
Els partidaris de Trump mereixen respecte; han quedat bandejats d’aquesta economia. Però el mateix Trump? No, ell no; ni pensar-hi.