Com ja va augurar Jürgen Habermas, la crisi de legitimitat que viu el món ha derivat en una irrefrenable crisi d’identitats. És en aquest abisme de les societats laiques contemporànies que apareix el fantasma de Thomas Hobbes i Carl Schmitt: quina autoritat té qualsevol llei o govern d’aquesta república laica global que és Occident?
El gran teòric de la dictadura, Schmitt, ja apuntava fa un segle que políticament “el caos és més interessant que la norma”. Això és el que aplica aquesta segona administració Trump a base d’un degoteig incessant i esgotador de mesures –o d’anuncis de mesures– polítiques que ens inunden la quotidianitat. Esmenar la llei i imposar l’autoritat divina a cop de decrets en una deriva irracional.
No es tenen en compte les conseqüències de les polítiques aranzelàries frontistes, més pròpies del segle passat, ni l’enemistat que provoquen les deportacions selectives segons condició de raça, nació o ideologia. El desprestigi global al qual s’ha abocat el país en qüestió de setmanes xoca amb el llarg mig segle en què Amèrica ha liderat el món guanyant les més grans batalles polítiques i culturals –des del bloc comunista fins a l’islamisme radical–. L’Europa Occidental mai va ser un problema. Tots recordem la novel·la i pel·lícula L’amic americà, un nom que té els seus orígens en el Pla Marshall de 1948.
Aquesta deixadesa de l’hegemonia política és inaudita. Com va dir el gran pensador italià Antonio Gramsci, és l’hegemonia cultural la realment capaç de dominar una societat –tant a escala nacional com global– mitjançant valors, costums i ideologies que esdevenen culturalment acceptats. La política soft de figures com Kennedy, Clinton o Obama anava d’això. La imposició de modes de vida, a través del consum musical, mediàtic, comercial i fins i tot alimentari a què els Estats Units han sotmès el món durant dècades, també.
Però aquest govern busca l’enemistat amb el món i amb la història. Busca una excepcionalitat que, de tan quotidiana, esdevé permanent. El caos i l’heroisme són les dues úniques estratègies del supersobirà que s’autonomena salvador del poble. Lamentablement, aquesta retòrica inunda l’esfera pública global: des dels debats als mitjans fins als parlaments o entre partits polítics. A casa nostra i a l’espanyola, actors polítics com Aliança Catalana, Vox i l’ayusisme s’aferren a aquesta conflictivitat antisistèmica.
¿És possible l’acció disruptiva en el món actual o senzillament corre el risc de quedar-se en aparador estètic? Un dels debats més importants per a la comprensió de la democràcia el van disputar durant la República de Weimar (1919-1933) l’esmentat Schmitt, el gran pensador polític conservador –i nazi–, i Hans Kelsen –el jurista més influent del segle XX–. Mentre que el primer rebutjava el Parlament en favor del règim dictatorial, amb una Constitució controlada pel governant –expressió única de la democràcia–, el segon advocaria per la separació de poders i per un control jurídic de la Constitució –assignat al Parlament.
Avui, però, la sobirania és una propietat impura. Bascula entre dos poders, un a la baixa i l’altre a l’alça: el poder de les nacions i de les Constitucions obre les portes a un quart poder –abans mediàtic, ara algorítmic, en mans de corrents tecnopolítics, de consum i de vigilància que controlen la nostra quotidianitat–. La sobirania, tal com la concebé Schmitt, ja no existeix. Ho reconeixia el mateix autor, contemplant l’auge d’un capitalisme aclaparador, poques dècades després de pronunciar la mítica frase “sobirà és qui decideix sobre l’estat d’excepció”.
Si Schmitt guanyava la batalla ideològica, Kelsen guanyava la sistèmica, perquè és tan cert que l'excepció produeix caos i alhora seducció com que la norma ens genera tant avorriment com seguretat. No sembla que, un segle després, les estructures del parlamentarisme occidental siguin menys sòlides que a les portes del Tercer Reich o de la Segona Guerra Mundial. Sota el règim del dret constitucional i internacional, que Trump ignora per complet, els procediments i la norma fan molt minsa la capacitat de l’excepció trumpista.
Fa pocs dies, en un gest inèdit en la llarga tradició constitucional estatunidenca, el president del Tribunal Suprem, John Roberts –d’afiliació clarament conservadora– advertia Trump sobre les ingerències en la divisió de poders en demanar la destitució d’un jutge federal que havia bloquejat les deportacions fetes pel seu govern. La inusual declaració era una forma de defensar no tant la persona –el jutge Boasberg– com el principi general –la indivisibilitat dels poders que regna durant quasi dos-cents cinquanta anys en la nació inviolable–. Però tant incapaç de llegir-se un sol llibre com hàbil per intuir els anhels de la gent, Trump responia a la seva xarxa social, Truth Social: “Només faig el que els votants volien que fes”. El supersobirà empresari ofereix una aliança entre el desig de sobirania popular que remou les classes desvalgudes d’una Amèrica que ja no retornarà i la sobirania del dirigent omnipotent. És una pinça contra la sobirania nacional en mans de les institucions representatives com el Parlament.
L’antagonisme frontal posa en relleu que l’odi al forà s’imposa al benestar dels propis ciutadans. Quan l’acció política es mou per les lògiques del càstig (Mèxic, el Canadà, la Xina), la revenja (Europa) o el xantatge (Ucraïna), l’efecte bumerang és tan probable en l’aspecte comercial i econòmic com en el polític i moral. Avui ningú, o quasi ningú, sent admiració per una nació que en el passat ha donat oportunitats a tot el món.
La ciència, la universitat i l’educació són les últimes i més humiliants víctimes d’aquesta deriva irresponsable que tira per la borda dècades d’exemplaritat cívica, ètica i professional en infinitat de camps del coneixement. D’una forma naïf, aquella societat liberal va acollir perseguits de tota mena –des d’intel·lectuals i jueus durant el nazisme fins a exiliats republicans durant el franquisme–. Avui, el camí cap a la democràcia cívica és un viatge en direcció contrària. Ara és el torn d’Europa. Només cal que ens ho creguem.
