Trump a l’Aràbia Saudita
RENÚNCIES. La carrera política de Donald Trump no va començar el 2016. L’any 1987 el magnat dels casinos ja es va gastar gairebé 100.000 dòlars en un anunci a pàgina sencera, publicat al New York Times, el Washington Post i el Boston Globe, per criticar la política exterior dels Estats Units. Una “carta oberta” de Trump “al poble nord-americà” en forma d’atac directe a Ronald Reagan que era, sobretot, un advertiment a George Bush pare que un contrincant inesperat podria aparèixer per disputar-li la nominació republicana en la cursa per la Casa Blanca. Finalment, seria el seu fill Jeb qui, molts anys després, quedaria descavalcat pel fenomen Trump. Però aquesta és una altra història.
En aquell anunci, Trump denunciava que l’Aràbia Saudita i el golf Pèrsic, “una zona d’una importància només marginal” per als interessos dels Estats Units, s’estaven “aprofitant” del govern nord-americà. “Amèrica hauria de deixar de pagar per defensar països que no es poden defensar ells mateixos”, deia en aquella carta. El mateix pensament circular que el va fer renegar en campanya de l’OTAN i dels seus aliats europeus.
Tres dècades aferrat a una idea motriu que no ha sobreviscut ni els primers cent dies de presidència. Trump ha ofert a Riad una milionària venda d’armes i la idea, rescatada del fons d’un calaix de la Casa Blanca, de fer evolucionar aquesta relació especial cap a una mena d’OTAN del món àrab.
COMPLICITATS. Trump ha anat a l’Aràbia Saudita, amb un desganat ball cerimonial de l’espasa inclòs, a rendir-se a l’ statu quo. Aquest no és l’islam que demonitza el president dels Estats Units, malgrat que -com explicava ahir en Ricard G. Samaranch a l’ARA- la seva interpretació extrema, violenta i repressiva, el wahhabisme, no només inspira Estat Islàmic sinó que també s’exporta amb els xecs dels petrodòlars arreu del món àrab i a les mesquites de grans ciutats europees. És la mal anomenada “diplomàcia cultural” del Golf que durant dècades s’ha dedicat a invertir milions de dòlars en acords comercials que, a canvi, li permetien “regular l’escenari religiós” de països com Bèlgica, com ha denunciat Jaafar Alloul, expert en migracions i Pròxim Orient de la Universitat de Gant. El wahhabisme va finançar la primera gran mesquita al centre de Brussel·les, en ple Parc del Cinquantenari, al barri comunitari.
El cinisme queda curt. Trump va a Riad a demanar ajuda al món musulmà contra l’extremisme. Ell, l’extremista que veta l’entrada de ciutadans als Estats Units per motius d’origen i que encarrega la redacció d’aquest històric discurs que ha de marcar el to de la seva administració amb el món àrab a Stephen Miller -precisament l’ideòleg de la polèmica ordre presidencial contra set països de majoria musulmana, que no afectava l’Aràbia Saudita malgrat que hi ha 3.000 saudites lluitant a Síria i l’Iraq i els antecedents de la seva relació amb l’11-S.
NEGOCIS. Trump ja no veu els saudites com aquell poble que odia i “mata les dones” i “expulsa els gais dels negocis, dels edificis”, com els va retratar l’octubre passat. Ara hi comparteix balls, banquets, medalles i contractes bilaterals per un valor de 110.000 milions de dòlars.
Trump ha parlat de bons i dolents, de pau i justícia, però no ha parlat de llibertats. El president dels Estats Units ha anat a repartir, sobretot, confirmacions. La seguretat és la prioritat -confort per a les autocràcies de la zona- i la certesa que, en la confrontació regional que es viu entre el xiïsme iranià i el sunnisme saudita, Trump ha escollit bàndol, per això només s’ha volgut reunir amb líders sunnites i ha acusat l’Iran de rearmar el terrorisme.
L’Aràbia Saudita és avui més forta i més impune. Ho és en cada complicitat occidental. “Crec que a l’Aràbia Saudita hi ha una evolució, des de la seva idiosincràsia”, va dir fa temps l’exministre espanyol de Defensa, Pedro Morenés, per justificar la venda d’armament a Riad. Unes armes que alimentaran el contraterrorisme, la persecució violenta de la dissidència i de la defensa dels drets humans, les penes de mort i les intervencions militars en conflictes veïns. Aquesta és la idiosincràsia d’un món occidental que es considera víctima d’un mal que el terroritza mentre es doblega als interessos del pare ideològic i financer que l’ha creat. La incoherència de Trump només n’és una més.
