A la novel·la La insostenible lleugeresa de l'ésser, Milan Kundera hi va fer una definició del concepte de kitsch que ha esdevingut cèlebre. Per resumir-ho molt, el kitsch és la manera com es manifesta la moral hegemònica. En el cas dels personatges de Kundera, pateixen el kitsch en la moral de la Txecoslovàquia comunista (però hi ha un personatge que també el percep quan coneix un polític nord-americà acríticament satisfet de l'aparença del seu mode de vida). Kundera explica que una societat que té diversos corrents de pensament ens permet trobar sortides al kitsch, però, en canvi, quan només hi ha una manera de pensar, la vida pot resultar asfixiant: el kitsch esdevé totalitari i afecta els àmbits públics (feina, política) i privats (amistat, amor, família).
No es tracta d'una qüestió només literària o només estètica, sinó que és una manifestació de la cosa moral o política. Qualsevol corrent polític més o menys institucional té una tendència al kitsch: els esteticismes nazi, feixista, comunista o capitalista (americà, sobretot) no se n'escapen. Però també altres moviments polítics més particulars o menys articulats, com l'esquerra política dels últims anys. També podríem parlar del kitsch (fracassat) del Procés, però el tema d'aquest article és l'estupor del progressisme occidental davant la victòria de Donald Trump a les eleccions americanes. I també la manera com l'estètica, que és la reflexió sobre com es manifesten les idees, ens permet pensar-les.
Hem vist reaccions de tota mena: des de plors inconsolables fins a cerimònies insuportablement cursis, com el discurs de Kamala Harris segons el qual els demòcrates serien estrelles rutilants en la foscor del trumpisme. No vull fer una defensa de Trump, no em correspon ni, de fet, hi tinc gens d'interès: en definitiva, que jo recordi, ha guanyat les enquestes d'un país en el qual no visc, així que les seves polítiques domèstiques m'escandalitzen bastant menys que les de França o, fins i tot, les de Catalunya –tot i que la seva influència en política internacional és inqüestionable–. En canvi, m'interessa la reacció del món progressista. Alguns s'adonen que viuen en un país "pitjor" del que es pensaven. La setmana passada un articulista del New Yorker deia: "Crèiem que havíem trencat amb la història, però sembla que la història, de fet, ha trencat alguna cosa en nosaltres".
La manera com el kitsch ha operat en el món progressista ha derivat en l'estat de coses actual. És cert que hi ha altres factors determinants, com el fet que la comunicació per xarxes socials ha afavorit les mirades parcials i esbiaixades sobre molts fenòmens diversos, i ens ha empobrit la capacitat reflexiva (un fenomen en el qual Musk i altres han tingut una influència decisiva, tot i que no exclusiva). Però també és prou veritat que hi ha hagut un convenciment en la bondat intrínseca de molts plantejaments polítics i morals. Qüestions tan nobles com la llibertat sexual i de gènere, així com l'oposició al nacionalisme (amb unes contradiccions en el cas espanyol que tampoc discutirem aquí), han esdevingut no només centrals en el discurs polític, sinó que han passat a ser kitsch. Això ho veiem, per exemple, en expressions que basculen entre l'eslògan i la pregària, com ara "cal posar les cures al centre" o "cal que la por canviï de bàndol", que es deixen anar com un "Déu me'n guard". Passa el mateix amb altres maneres de parlar que tenen un origen moral ben noble, com les consignes antifeixistes, però que són tan suposadament virtuoses com realment inefectives.
El kitsch hi ha operat de tal manera que la satisfacció no és tant actuar d'acord amb les pròpies creences morals com que hi hagi una dimensió estètica, és a dir, pràctica, col·lectiva i, sobretot, aparent, d'aquestes creences. La naturalització, juntament amb aquesta dimensió estètica, ha fet que la discrepància sigui antinatural i lletja. El matís o, directament, el desacord són vistos com una vulgaritat pròpia d'individus barroers o agents amb propòsits més o menys obscurs. Si no t'adones que el punt de vista moral no és naturalment bo i que hi pot haver altres visions del món, pot ser que anul·lis la conversa durant una estona, però no les conviccions que no has deixat sortir a la llum. Per molt que es vulgui obviar, les forces reprimides acostumen a sortir amb més violència que les que s'han pogut alliberar a través del reconeixement.
Aquest és el cas de J.D. Vance i del que representa, com es pot veure a Una família americana, les memòries que va publicar el 2016 (!), quan encara era declaradament anti-Trump. Hi fa una descripció parcial i interessada –tot i que no afalagadora– d'un sector de la societat americana, els hillbillies, dels quals ell i la seva família formen part. Són la classe treballadora de l'Oest Mitjà americà, empobrida les últimes dècades per la política econòmica de la globalització, allunyada tradicionalment de les universitats i els centres de poder, amb una religiositat desigual, però amb uns lligams familiars molt forts. Són un exemple del matís no acceptat pel món progressista, no poden practicar el seu kitsch perquè, simplement, les pròpies circumstàncies no els permeten l'exercici autoconscient –per una manca d'educació–, o perquè tenen unes altres creences, religioses o morals, prou fortes per mantenir-s'hi lligats.
Que aquells hillbillies tradicionalment i profundament demòcrates, com Vance, s'hagin decantat per Trump i l'hagin fet president (perquè en bona part ha estat cosa seva) no em sembla una revolució feixista ni l'adveniment de les forces del mal. Em sembla que el món progressista faria bé de recordar que, si la postmodernitat és una conversa, hi pot haver algú que estigui en desacord amb ells.
