Ja tenim Donald Trump entronitzat, sense que importi que hagi animat a assaltar el Capitoli o que pugui anar a la presó per comprar el silenci d’una actriu porno. Trump va flairar abans que ningú que un president negre alterava el que per a molts americans era l’ordre natural de les coses i per això va fer córrer que Obama no era americà de naixement. Mentida i odi, tot en un. I va funcionar. A base de sentit de l’espectacle i d’ostentació xarona, Trump ha sabut ser la veu del ressentiment de ciutadans que ja no reconeixen l’Amèrica en què viuen, “desnaturalitzada” per la immigració (en un país d’immigrants!), la globalització, el feminisme o els drets del col·lectiu LGBTI. El més gran capitalista de Monopoly ha fet creure els votants que ell és l’instrument (després de l’atemptat, l’instrument de Déu) contra la casta de Washington que els malgoverna.
El problema és que el Partit Demòcrata ja fa temps que no sap trobar ni el to, ni el missatge, ni el candidat ni les polítiques. Obama mateix va riure’s de Trump a la cara en el sopar de corresponsals del 2011. Aquell menysteniment l’han pagat ben car. Cinc anys més tard van triar Hillary Clinton, que ni era nova ni era canvi, per enfrontar-s’hi. Cura d’humilitat. I quan Biden va naufragar sense remissió al debat davant Trump, Obama va sortir a protegir-lo dient que una mala nit la pot tenir qualsevol; una piulada pietosa, però que anava en contra del que tots havíem vist. El resultat és que Trump ha estat proclamat candidat republicà, ha canviat l’ànima conservadora del partit per una altra de corrosiva i insidiosa, i s’enfila a les enquestes. I els demòcrates admeten ara que potser hauran de canviar de cavall a mig travessar el riu. Que Déu beneeixi Amèrica.
