Trump i Harris, tan lluny i tan a prop

Així que va saltar la notícia del sospitós armat rondant el camp de golf on jugava Donald Trump, Kamala Harris va escriure allò de “la violència no té lloc als Estats Units”. Doncs sí que en té i ho sap tothom. La violència armada és una condició estructural sota la qual es desenvolupa la vida als Estats Units, també la vida política. Els nord-americans no són pitjors que nosaltres, els europeus, però van armats, fins i tot amb rifles amb mira telescòpica capaços de fer diana a 400 metres, com aquest de Florida. Si, després, per guanyar vots, Kamala Harris surt al debat dient que no li passa pel cap prohibir les armes, continuaran allà mateix i continuaran plorant matances.

És el mateix que guanyi l’una que l’altre? No, gens. No només perquè Trump és un tipus renyit amb la decència, sinó perquè Harris té raó quan diu que Trump es presenta per solucionar els seus problemes personals, no els de la gent. I perquè als Estats Units, un president nomena els jutges del Tribunal Suprem. El president se’n va, però els jutges es queden per a tota la vida, i poden girar la interpretació de les lleis cap a un cantó. Tot això, més tot el nacionalpopulisme europeu que està esperant que Trump torni a la Casa Blanca com a aliat dels seus missatges contra la immigració.

A Amèrica, com a Europa, l’emocionalitat ha acabat ocupant tota l’acció política en perjudici de la proposta raonada: estructures B per desprestigiar el contrari, missatges d’odi (“Odio Taylor Swift”, va escriure Trump), la por al diferent com a manera de guanyar vots, descrèdit del pacte, invenció de perills, degradació de la convivència... I com que falten cinquanta dies per al 5 de novembre, encara en sentirem de més grosses.