Els darrers dies he llegit en aquest diari diversos papers referits a l'univers woke, la cultura de la queixa, etc. Sense ànim de polemitzar –fa temps que no tinc cap interès a tenir raó, ni en això ni en res–, sí que m'agradaria fer algun aclariment en forma d'apunts, que naturalment són discutibles.
1. La primera matisació és gairebé ridícula, però em sembla que cal fer-la igualment: que l'extrema dreta s'hagi abraonat contra la cultura woke no significa, a través d'un sil·logisme absurd, que renunciar a ser crítics amb aquesta mentalitat resulti progressista. Fa ni més ni menys que vint-i-dos anys vaig publicar un assaig de biaix acadèmic que duia per títol Comunicació i argumentació on analitzava aquesta i altres disfuncions dialògiques en un context mediàtic. No seria prudent resumir-les ara en un parell de línies.
2. La mentalitat woke i l'esquerra europea emparentada amb la dialèctica negativa de l'Escola de Frankfurt (és a dir, amb una actitud sempre crítica cap a les injustícies socials) representen universos mentals molt diferents que convé no juxtaposar ni confondre. La primera mentalitat és genuïnament nord-americana, mentre que la segona va sorgir i es va desenvolupar al Vell Continent. Els Estats Units són una nació fundacionalment i constitutivament puritana i, en conseqüència, refractària a la barreja racial (fins i tot quan pretenen ser antiracistes i instaurar quotes basades en una noció de raça que, en teoria, es vol deixar enrere). Que els europeus fem nostre aquest ferment mental aliè ens hauria de preocupar, però segurament mirem massa pel·lícules i sèries, i tot plegat ja ens comença a semblar tan normal com la imposició de l'anglès en la vida quotidiana.
3. Rosa Parks i Martin Luther King no tenen res a veure amb la cultura woke, que és un fenomen postmodern, sinó amb la lluita pels drets civils, és a dir, amb la idea d'igualtat política en un sentit modern. Voler votar i voler seure en un autobús com qualsevol altra persona tenen a veure amb la igualtat; reclamar una quota tot apel·lant a la raça té a veure, en canvi, amb una exacerbació acomodatícia de la diferència. D'alguna manera, tot aquest embolic està basat en fer veure que l'esquerra moderna i l'esquerra postmoderna són el mateix. Aquí cedeixo la paraula al senyor Toni Soler: "Les esquerres –en sentit ampli– hi han contribuït banalitzant el concepte de víctima, sermonejant el personal, convertint cada gest equívoc, cada frase desafortunada i cada malentès en una batalla cultural, posant els valors ètics i morals (individuals) per damunt de la tradicional defensa de la justícia social (col·lectiva), la qual cosa ha obert una escletxa que ha permès a la nova dreta penetrar en les classes mitjanes i baixes, que abans li eren clarament hostils".
4. Al segle XVIII i al XIX es feien monuments als reis. El seu –diguem-ne– mèrit era ser fills d'altres reis. Al XX, aquests monuments s'erigien per homenatjar els herois i la gent que havia destacat en alguna cosa. Al segle XXI, en canvi, el centre són les víctimes, el mèrit de les quals és, per definició, passiu. Avui la condició de víctima és la cosa més preuada, i això genera dinàmiques polítiques inversemblants i contradiccions com la que veurem a continuació.
5. Entès com una lluita encoberta pel poder, el victimisme –racial, de gènere, etc.– ha esdevingut, en si mateix, una nova ideologia. És molt selectiva, però. La majoria de persones de raça blanca de Zimbàbue, per exemple, se'n van anar del seu país fa temps, i els pocs que queden viuen sota amenaces constants. L'ultracorrupte Robert Mugabe els va acusar fins al dia de la seva mort de ser blancs i, per tant, d'estar emparentats amb els opressors de l'antiga Rhodèsia. La raó última de la persecució era, doncs, obertament racista. Els grangers blancs de Zimbàbue són víctimes, però no resulten homologables com a tals per la cultura woke. És només un exemple entre dotzenes.
6. Donald Trump ha assumit plenament la mentalitat woke, i això no és cap boutade, com veuran a continuació. En efecte, la seva política es basa en l'expressió sobreactuada de la queixa i en la idea que els altres estan obligats a restituir un suposat greuge històric amb els Estats Units: "no ens compreu cotxes, ens feu pagar massa aranzels, ens maltracteu comercialment", etc. Aquest nyeu-nyeu serveix per legitimar excepcions avantatjoses en el si de la política internacional. Tots els presidents dels Estats Units han pressionat altres països, evidentment, però no amb aquest llenguatge ni amb aquest estil. Un cop instaurada la queixa com a únic estratagema política, barra lliure.
