Trump: cop de normalitat
Què significa l’últim gest de Donald Trump a Síria? En poques paraules, tornar a la normalitat. Els míssils nord-americans tornen a les portades després d’una acumulació de problemes polítics interns. Wagging the dog, se’n diu en anglès. Literalment, agitar el gos, o sigui, crear una cortina de fum. El terme el va popularitzar una comèdia negra en la qual el president, interpretat per Dustin Hoffman, declara la guerra a Albània per desviar l’atenció d’un escàndol d’abús sexual. Un mes després que s’estrenés als cinemes va irrompre l’escàndol de Monica Lewinsky. Pocs mesos més tard, Bill Clinton va bombardejar la fàbrica farmacèutica Al-Xifa, a Khartum, a la qual acusava de produir armes químiques i treballar per a Al-Qaida. No van ser poques les referències iròniques al llargmetratge de Barry Levinson en la cobertura mediàtica de l’atac.
Es diu que els nord-americans som molt pel·liculers. Potser sí. Però últimament el que està de moda és la televisió. Reagan era actor de cinema i les seves pel·lícules retrataven una versió idealitzada del món. Trump és el producte d’un reality, un gènere molt més cínic, que privilegia la competició agressiva i implica la desaparició de la frontera entre la realitat i el món de l’espectacle.
Com a xòuman i especulador que és, Trump sap jugar amb l’opinió pública. En qüestió d’hores la seva administració s’ha guanyat l’admiració de l’establishment. Els mitjans que abans li deien feixista avui aplaudeixen la seva decisió d’atacar l’exèrcit sirià. “S’acaba de convertir en president”, diu Fareed Zakaria a la CNN. “Sento la temptació de citar el gran Leonard Cohen -afirma Brian Williams des de la cadena MSNBC-. «Em guia la bellesa de les nostres armes»”.
Com s’explica aquest gir tan radical? “Res com uns quants míssils per unir els ianquis”, diuen a internet. És un bon mem per aconseguir likes a Twitter, potser, però no serveix per entendre ni el significat del gest ni la raó per la qual els principals mitjans li donen suport.
El primer que cal tenir en compte és que Trump porta diversos mesos acumulant pèrdues polítiques, des del seu calamitós veto migratori fins a la retirada de la seva reforma sanitària, passant per una desastrosa intervenció militar al Iemen. Aquestes derrotes han provocat fortes tensions internes. A més, en els últims dies s’ha sabut que Erik Prince, fundador de l’empresa militar privada Blackwater, va intentar establir un canal de comunicació secret entre Trump i Putin amb la mediació dels Emirats Àrabs Units.
Trump ha respost a la pressió amb dues concessions al mainstream nord-americà. D’una banda, ha substituït l’impopular supremacista blanc Stephen Bannon al Consell Nacional de Seguretat. De l’altra, ha abandonat la postura aïllacionista de la seva campanya electoral per aplicar la política d’Obama contra l’ús d’armes químiques a Síria, i s’ha apropat així a l’ statu quo intervencionista de la política exterior nord-americana. Finalment, Trump va anunciar l’atac a l’exèrcit sirià en un sopar diplomàtic amb el president xinès, Xi Jinping, i pocs dies abans de la visita del secretari d’Estat, Rex Tillerson, a Rússia. Així, l’atac va aconseguir marcar distàncies amb Putin i sorprendre el govern xinès amb una demostració de força. En el cas del segon, es tractava de tornar a l’ofensiva després que Trump rebaixés el to pel que fa a la relació comercial entre els dos països. I en els últims dies tant Tillerson com Nikki Haley, l’ambaixadora dels EUA a les Nacions Unides, han amplificat les seves crítiques al govern d’Al-Assad i al paper de Rússia en el conflicte.
L’objectiu de l’escalada del conflicte a Síria va ser rebaixar les tensions entre la Casa Blanca, la burocràcia militar i diplomàtica i la premsa nord-americana. De moment, Trump ha optat per continuar la política exterior dels seus predecessors i les crítiques dels demòcrates són només procedimentals. El que pot passar a partir d’ara dependrà de com evolucioni l’espectacle, ja que l’emergent doctrina Trump sembla que giri principalment al voltant del que veu a Fox News.
En parlar de la seva intervenció “humanitària”, els mitjans destaquen l’“empatia” que va sentir el president en veure les imatges dels nens assassinats, presumptament per l’exèrcit sirià. En canvi, es parla molt menys del que sent sobre les morts al Mediterrani o sobre els més de mil civils que van morir per les seves primeres intervencions al Pròxim Orient. Aquest silenci és l’èxit del cop sobre la taula de Donald Trump i l’escàndol de la normalitat nord-americana.
