Trump: una cleptocràcia als EUA?

Ara, gairebé diàriament, hi ha titulars que descriuen el que faria Donald Trump si fos elegit: les deportacions massives, els indults concedits als seus amics i companys de golf, un Departament de Justícia que saldaria comptes pendents i prendria venjances personals. L’expresident fins i tot ha promès violència si les eleccions li van en contra, i ha avisat que hi podria haver un “bany de sang”. Però per molt preocupants que siguin aquestes perspectives, estan lluny de ser les amenaces principals que Trump representa. El que més hauríem de témer és que transformi el govern dels EUA i estableixi un lideratge cleptocràtic que seria difícil, si no impossible, de desbancar.

No descarto la possibilitat de violència patrocinada per l’estat, i em preocupa profundament la politització de l’administració pública. Però la major part d’això són amenaces i teories, i tot i que cal prendre-se-les seriosament, la gent hauria de prestar més atenció a una realitat molt més probable: que Trump dedicaria una gran part del temps al càrrec a enriquir-se. Va fracassar espectacularment com a insurrecte i disruptor de l’administració pública, i el seu estil bufonesc i caòtic pot tornar-lo a portar al fracàs, però en l’art del robatori ha tingut èxit una vegada darrere l'altra. Si les seves martingales continuen en un segon mandat, no només contribuirà a desgastar encara més la confiança que els nord-americans tenen en les seves institucions, sinó que també perjudicarà la capacitat dels Estats Units de liderar el món per mitjà d’un seguit de crisis creixents.

Recordeu com va funcionar Trump en el seu primer mandat. No només va mantenir la seva participació en més d’un centenar d’empreses, sinó que també va convertir en una pràctica habitual visitar les seves propietats d’arreu del país i va obligar els contribuents a pagar les habitacions i les comoditats dels hotels Trump per al servei secret i altres membres del personal que l’acompanyava, uns diners que anaven directament als seus comptes bancaris i als dels seus socis comercials. Els interessats a obtenir el favor del president, des de governs estrangers fins a possibles contractistes governamentals, sabien que convenia gastar diners als seus hotels i clubs de golf. Segons els documents interns dels hotels Trump, els executius de T-Mobile van gastar més de 195.000 dòlars al Trump Washington Hotel després d’anunciar els plans d’una fusió amb Sprint l’abril del 2018. Dos anys després, la fusió es va aprovar.

El govern, com els peixos, comença podrint-se pel cap i segueix en sentit descendent. L’exemple de Trump va donar via lliure als membres del gabinet per atorgar grans contractes als seus amics, socis comercials i aliats polítics, mentre que altres administraven els seus departaments com si fossin el seu feu personal. Després de la dimissió de l’inspector general del Departament d’Estat, va sortir a la llum el fet que el secretari d’Estat Mike Pompeo aprofitava els viatges oficials per celebrar reunions clandestines amb patrocinadors conservadors i el presumpte ús indegut per part de la seva família dels membres del personal per a tasques com passejar el gos, recollir la seva dona a l’aeroport i anar-li a buscar menjar per emportar. I, suposadament, a més de ser acusats d’acceptar de manera indigna regals de qui buscaven influència, diversos membres del gabinet havien utilitzat fons governamentals per fer viatges privats. Tot això poden semblar infraccions banals, però en conjunt són un reflex de qui és el senyor Trump i com governa.

Al llarg de la seva vida, a través del vi de la marca Trump, barretes de xocolata, sabatilles esportives, NFTs, corbates, material de MAGA, una Bíblia de 59,99 dòlars (ves per on) i, més recentment, la seva estratègia d’accions mem Truth Social, ha mostrat una empenta imparable per enriquir-se a qualsevol preu. Trump considera la política, com els negocis, un joc de suma zero en què només guanya si algú altre perd. Aquest és l’instint que impulsa la corrupció, la cleptocràcia i l’estafa. I, si el passat és el pròleg, estem davant d’una seqüela molt més perjudicial.

En un segon mandat, Trump tindrà més llibertat i poder per dur a terme els seus tripijocs. Ja s’ha compromès a utilitzar els indults per protegir els seus partidaris i, possiblement, fins i tot a ell mateix dels esforços per frenar la corrupció (cosa que pot explicar la indiferència amb què el seu gendre Jared Kushner ha rebut les crítiques sobre el conflicte d’interessos plantejat per les seves recents inversions immobiliàries a Sèrbia i Albània, així com les inversions saudites, qatarianes i emiratianes en el seu fons patrimonial). I ell i els seus assessors polítics estan construint una àmplia plataforma d’empleats compromesos i lleials que podrien corcar i potencialment destruir els mecanismes per fer retre comptes al govern, cosa que obriria el camí perquè els líders cleptocràtics s’atrinxerin en la burocràcia, on molts es podrien mantenir més enllà del mandat del senyor Trump. I la mera presència d’un grapat de còmplices incondicionals a l’administració pública farà que altres funcionaris tinguin por de ser víctimes de represàlies si s’oposen a l’autoenriquiment.

Naturalment, també em preocupen altres coses, sobretot la possibilitat de violència política. Podria molt ben ser que Trump afirmés que ha guanyat les eleccions independentment del recompte de vots i demanés als seus partidaris que es rebel·lin per assegurar-se la seva presa de possessió. Fins i tot abans que s’hagi anat a votar, els seus partidaris amenacen els funcionaris electorals, els funcionaris judicials i els legisladors estatals, i intenten intimidar-los perquè ajudin el senyor Trump o facin un pas al costat per ser reemplaçats pels trumpistes.

Però encara hi ha obstacles legals, judicials i policials per frenar o aturar aquests intents. Hem de recordar que, aquesta vegada, el president Biden continuarà sent president, i podrà controlar els cossos militars i federals, i el Congrés ha modificat la llei de recompte electoral, obsoleta i imprecisa, perquè els aliats del Congrés de Trump tinguin molt més difícil impugnar una derrota de Trump al col·legi electoral o al Capitol Hill.

Si es tracta de frenar la corrupció de Trump, però, aquesta mena de barreres no existeixen. El Tribunal Suprem, corrupte en si mateix, ha fet que sigui pràcticament impossible perseguir ni tan sols la corrupció més flagrant per part dels funcionaris del govern.

En una cleptocràcia, la corrupció és una característica, no un error, i permet als polítics aplicar la llei de manera inconsistent, afavorir els amics i castigar els enemics. Controlant els actius del govern i atorgant-los a amics i familiars –i enllaminint els possibles partidaris–, així com emprenent accions judicials per motius polítics, els cleptòcrates fonamenten el control del govern i resten poder als opositors. Només cal recordar el vell intent de Rússia de crear una democràcia: ha anat a parar ràpidament a les butxaques de Vladímir Putin i els seus oligarques, cosa que ha provocat la desesperança i l’aquiescència dels ciutadans russos un cop s’han adonat que no poden canviar la seva situació per mitjans democràtics.

Ara ens enfrontem a aquest perill als EUA. Si Trump guanya, Amèrica tindrà un líder consagrat a fer créixer el seu propi poder personal, tant financer com punitiu, i que gaudirà del suport d’un equip molt més eficaç. Quan s’entreguin contractes lucratius als sectors lleials a Trump, independentment del seu mèrit, i les veus dissidents es persegueixin i se silenciïn, el lideratge dels Estats Units en l’escenari global es diluirà, precisament en el moment en què es necessita més.

Si no tenim la capacitat i la voluntat d’abordar problemes com el canvi climàtic, la migració massiva, una nova carrera espacial i les múltiples guerres, les conseqüències s’estendran durant generacions. No es farà res significatiu, els companys de Trump continuaran actuant amb impunitat i milions de nord-americans –ja prou preocupats pel fet que les elits estan subjectes a uns criteris diferents dels de la gent normal– perdran encara més confiança en el seu govern, convençuts que a Washington tothom vetlla només pels seus propis interessos.

Aquesta combinació de passivitat d’una banda i impunitat de l’altra podria ser fatal per a la democràcia dels EUA. Aquest és el veritable perill que suposa Trump.

Copyright The New York Times