L’autoritarisme de Trump fa por. De totes les paraules per qualificar-lo, finalment em quedo amb brètol. Segons Coromines, significa “home brutal i capaç de qualsevol mala acció”. Els experts en grafologia, a partir de la seva signatura, també el descriuen així: d’una personalitat bel·ligerant, caracteritzada per la brutalitat. Hi veuen orgull, ràbia i frustració, sentiments que l’orienten a la venjança. Ben vist. A mi també em sembla un fanfarró, un bergant.
Però, dit això, no sé si entre tantes prediccions apocalíptiques no l’estem pintant més perillós que no serà. De cap manera no hi veig un führer, per exemple. A l’hora de moderar els pronòstics, em va agradar l’article que aquest diumenge publicava l’ARA de David Brooks, periodista del New York Times: “Com fracassarà Trump”. També ja m’havia cridat l’atenció l’article editorial de The Economist del 24 de gener, “Donald Trump’s America will not become a tech oligarchy” (L’Amèrica de Donald Trump no esdevindrà una tecnooligarquia). I n’hi ha més que posen una mica de distància a les perspectives més alarmistes.
M’agradaria no equivocar-me, esclar. Però hi ha raons que em porten a afegir-me als que posen límits a les conseqüències de les atzagaiades de Trump. Per començar, perquè només li queden quatre anys. El personatge té data de caducitat com a president. I un perfil com aquest serà totalment impossible que es repeteixi dins les files dels republicans a qui, d’altra banda, Trump haurà desballestat com a partit. Tampoc no hi ha cap garantia, cert, que el Partit Demòcrata sàpiga aprofitar la desfeta de l’adversari ni el fracàs en l’acompliment de les expectatives creades per un home “patètic i incompetent”, com el qualifica Brooks.
La nostra mirada europea tampoc no sol prendre en consideració la fortalesa democràtica dels Estats Units. És una obvietat que Trump la portarà al límit, que en tibarà la corda. De fet, ja s’ha vist. Com que més que no pas com un polític pensa com un traficant, creu que pot comprar Groenlàndia o el canal de Panamà, que Ucraïna vendrà barata la seva dignitat nacional o que la deportació de palestins és una qüestió de preu. Però, malgrat algun èxit temporal, ja s’ha hagut d’empassar més d’un dels seus decrets-amenaça-xantatge, com és propi d’un bocamoll que amaga la seva incompetència en una actitud de pinxo de carrer. No només el sistema judicial dels Estats Units és d’una independència que no té res a veure amb el que coneixem aquí i li pararà els peus, sinó que cadascun dels cinquanta estats té una gran capacitat de decisió que el govern federal no podrà violar així com així. De vegades sembla que Trump ni tan sols coneix bé les lleis del seu propi país!
El fracàs de Trump, doncs, vindrà del fet que no complirà les altes expectatives que ha creat. Les batalles comercials, per molt que s’emboliquin amb la bandera de l’orgull patriòtic, es guanyen fins que se’n paguen les conseqüències. I els nord-americans pagaran car –si es produeix– l’aïllament autàrquic amb què amenaça el seu president. Tampoc no crec que el paper que ha atorgat als líders tecnològics acabi bé: massa galls al galliner. ¿Quant tardarà Elon Musk –que ja està a matadegolla amb Steve Bannon– a fer emprenyar Donald Trump, els polítics republicans del Congrés i el Senat o els caps de l’exèrcit? Això, per no entrar en quina pot ser la crisi relativament immediata d’aquests poders tecnològics. DeepSeek ja els ha fet trontollar inesperadament. I, a més, tampoc no són tan poderosos com sembla: la suma d’Amazon, Meta i Tesla només representa un 1,8% de l’economia nord-americana.
Fa anys en una revista de prospectiva vaig llegir que el futur menys probable és just el que es pot determinar a partir de les condicions presents, perquè si alguna cosa es pot pronosticar amb seguretat és que aquestes condicions no es mantindran estables. Vet aquí, doncs, que el que no passarà segur és tot allò que ara podem imaginar a partir de les actuals amenaces trumpistes. Naturalment, això també obre la possibilitat que les coses siguin pitjor del que s'espera, esclar. Però hi ha propòsits de Trump per als quals quatre anys no són prou i que quedaran afortunadament truncats.
Si és cert, com escrivia Alain Léauthier a Marianne, que Trump, malgrat la seva actitud de brivall, o potser per això mateix, ha guanyat les eleccions perquè representa el rebuig a la impotència política –també tan pròpia dels nostres líders europeus–, el seu fracàs es produirà just en aquest terreny. Molts dels seus decrets seran impossibles de dur a terme, uns altres provocaran el contrari del que prometen i sovint haurà de fer marxa enrere. Ja sé que la política internacional no és la meva expertesa, però, si més no, aquesta és la meva esperança!
