Trump i els aranzels: el mal ja està fet
Com que em vaig criar a Florida, he viscut alguns huracans funestos. El pitjor va alterar la forma de la terra, va destruir illes i va deixar canals que no existien anteriorment.
Aquesta és la sensació que he tingut les últimes setmanes en la meva feina com a economista i inversora. Des que el president Trump va prendre possessió del càrrec al gener, hem vist una tempesta creixent que va tocar terra la setmana passada, el “dia de l’alliberament”. Els aranzels sorprenentment alts i generalitzats han alimentat la preocupació dels inversors sobre el creixement econòmic, han impulsat una volatilitat extrema del mercat i han provocat l’anomenat dash for cash (recerca ràpida de liquiditat), que va provocar la venda fins i tot d’actius tradicionalment segurs com els bons del Tresor dels EUA i l’or.
I, de sobte, el president ha anunciat una pausa de 90 dies de la majoria dels aranzels, cosa que ens permet esperar que ja hàgim sobreviscut al pitjor de la tempesta. És possible que disminueixin les pors d’una estagflació, és a dir, la combinació tòxica d’un creixement menor i un augment de la inflació. Ara bé, tal com passa després d’un huracà de categoria 5, encara podria ser que descobríssim que el paisatge ha quedat profundament alterat, fins al punt d’estancar el creixement de l’economia nord-americana.
En el context dels mercats financers, el lloc més important per comprovar si hi ha danys és el mercat dels bons del Tresor dels EUA. El mercat de bons del govern dels EUA és, amb diferència, el més gran del món. Els rendiments del tresor serveixen per estabilitzar els costos dels préstecs per a les famílies i les empreses nord-americanes i per als governs estrangers. Els indicadors d’estrès en els bons del Tresor poden crear ràpidament un contagi a tot el món i amplificar la preocupació dels inversors sobre el creixement global al país.
No és sorprenent, doncs, que quan el rendiment dels bons del Tresor a 30 anys dels Estats Units va augmentar breument per sobre del 5% abans de la pausa aranzelària, l’augment més pronunciat des del 2020, segons Bloomberg, els mercats de bons situats fora de les fronteres dels Estats Units també reaccionessin. El rendiment dels bons del govern britànic a 30 anys va augmentar fins al nivell més alt des del 1998.
Encara que l’índex dels aranzels nord-americans s’estableixi a un nivell inferior al que es va proposar el 2 d’abril, les preguntes sobre què passarà després, així com l’impacte dels aranzels restants, podrien mantenir viva la incertesa sobre el creixement i la inflació. El president de la Reserva Federal de Minneapolis, Neel Kashkari, es va expressar en aquest sentit aquesta setmana quan va escriure que “el xoc de confiança podria tenir un efecte encara més gran sobre l’economia que els mateixos aranzels”. I quan les persones i les empreses perden la confiança, va continuar, tendeixen a deixar de gastar i invertir.
Kashkari va reforçar l’acta de l’última reunió de política de la Reserva Federal, en què els funcionaris van expressar la seva preocupació sobre un augment de l’atur, un creixement econòmic més lent, una inflació renovada i una gran incertesa sobre totes aquestes previsions.
Un banc central que es mogui amb prudència podria decebre el mercat, que aquest any espera almenys tres retallades d’un quart de punt dels tipus. Uns tipus d’interès a curt termini més alts suposarien, en última instància, uns costos més elevats dels préstecs per a les empreses i els consumidors, i també per a qualsevol persona que vulgui demanar una hipoteca.
L’huracà del “dia de l’alliberament” és una d'entre un seguit de decisions de la Casa Blanca que han plantejat preguntes sobre la xarxa de relacions posteriors a la Segona Guerra Mundial que conforma el sistema de comerç internacional. Aquests moviments podrien reduir la demanda estrangera de bons del Tresor dels Estats Units, la base de les finances nord-americanes.
El focus es posa en la Xina, atès que el seu banc central tenia aproximadament 760.000 milions de dòlars en bons del Tresor dels Estats Units al gener (juntament amb altres actius denominats en dòlars) i ara s’enfronta a una xifra d’aranzels del 145% per als productes que exporti als Estats Units.
És poc probable que la Xina vengui de sobte grans quantitats dels seus bons nord-americans, perquè, senzillament, no hi ha prou alternatives financeres estables i líquides, i el simple fet de vendre podria perjudicar el mercat i, per tant, també la Xina. Però sí que sembla probable que el banc central continuï diversificant les seves reserves, també en el cas de l’or, tradicionalment un altre actiu de refugi segur. La Xina ha sigut un gran comprador d’or durant els últims anys, i només al febrer va afegir cinc tones més a les seves reserves.
Seria un mal moment perquè l’entusiasme pels bons dels Estats Units disminuís a l’estranger. L’Oficina Pressupostària del Congrés preveu que el deute nord-americà expressat com a percentatge del producte interior brut augmenti fins al 118% el 2035, sense tenir en compte encara l’imminent acord d’impostos i despeses que negocien els republicans al Congrés. Això indica que els pagaments d’interessos del deute augmentaran fins al 4,1% del PIB, cosa que deixa menys ingressos disponibles perquè el govern inverteixi en projectes que podrien estimular el creixement.
Els Estats Units continuen tenint molts avantatges que li permeten capejar els problemes macroeconòmics millor que molts altres països, per exemple uns mercats de capital amplis i profunds i una cultura d’innovació empresarial. El senyor Trump espera aprofitar-ho tancant acords comercials bilaterals que ajudin les empreses nord-americanes a fer més negoci i afrontar menys friccions reguladores. Esperem que aquesta administració tingui en compte que un camí polític tan impredictible pot causar danys duradors a les famílies que esperen obtenir un préstec per a un cotxe nou o a les petites empreses que busquen créixer, i que canviï de rumb abans no caigui una altra tempesta.
Copyright The New York Times
