Trucades, mails, SMS i 'whatsapps'

Em meravella la gent que s'oblida d'engegar el seu telèfon mòbil fins ben entrat el matí. Són pocs, però els que ho fan tinc la sensació que viuen amb una calma interna superior a la meva. De la mateixa manera, també aquells que un cop donen per acabada la jornada laboral, igual que es treuen les corbates o es canvien les sabates de cordons per sabatilles, premen el botonet d' on / off dels seus telèfons i s'acomiaden del món fins l'endemà. Jo no sóc així: jo dormo amb el telèfon a la tauleta de nit, si estic avorrida o esperant en alguna cua el miro i el remiro com si hagués de rebre la trucada de la meva vida, és el primer que comprovo que porto a la bossa i, sense cap mena de dubte, seria de les tres coses que em sabria més greu perdre en un robatori pel carrer. Ara bé, també sóc d'aquelles que no contesta els missatges a l'instant, ni respon a totes les trucades entrants, ni revisa els mails cada minut per poder-los contestar com més aviat millor. No, jo això no ho faig. A vegades és mandra, a vegades és impossibilitat, a vegades és saturació. Al principi això irritava els meus amics i familiars, que no entenien la meva no-reprocitat comunicativa, però passat un temps tothom que es posa en contacte amb mi amb certa freqüència ja va entenent i acceptant que jo sóc així pel que fa a les trucades, els whatsapps , els SMS i els mails. Tinc, per tant, una relació peculiar amb el telèfon mòbil: estic sempre comunicada, però no sempre comunicativa. Amb tot, encara hi ha dies que em sento esclava de l'aparell, que escolto tons i vibracions que m'alteren pensant-me que són meus, que noto una suor freda quan no el trobo enlloc, que visc una petita decepció si no hi ha cap whatsapp en tota la tarda…

Uf! Ara que semblava que ja ens coneixíem a nosaltres mateixos, arriba el telèfon mòbil i ens torna a la casella de sortida… Això no s'acaba mai!