La trucada que mai hauria d'haver rebut Jacint Borràs

BarcelonaEra el 28 d'octubre del 2014. Sortia de l'Hospital Clínic, on l'acabaven d'operar, acompanyat de la seva dona. I va rebre la trucada que portava quatre anys esperant però que mai s'hagués hagut de produir. El seu fill acabava de saber que havien guanyat la sentència per l'acció de responsabilitat. Mentre creuava l'Eixample en direcció a l'Hospitalet, a casa seva, el rostre se li va humitejar. Eren les llàgrimes del triomf. Les llàgrimes d'un triomf amarg. La demanda als jutjats no era l'únic calvari que el perseguia en els últims anys.

Lluitar contra dos monstres tan grans és impossible. I en va arribar un altre. La seva Convergència, que ell havia ajudat a crear i de la qual era president, moria tacada. Es va rebel·lar. Ho va intentar amb la dignitat que sempre va demostrar amb aquell caminar elegant i aquell posat serè, aires d'una altra època, però amb un punt de rauxa imprescindible per poder avançar amb el cap dret sempre, i que el va portar a comissaria detingut pels grisos durant el franquisme. I la ironia. Seva era la famosa frase "Maria Lluïsa, porta'l al cine" dedicada a Núñez.

Però se sentia fràgil. Sabia quines eren ara les prioritats. Eren gairebé setanta anys de compromís. De posar en risc la família. De demanar-li a la seva dona, la Montserrat, que si no arribava abans de les dues de la matinada cremés al forn de la pastisseria que tenia el pare d'ella a l'Hospitalet tots els papers compromesos, material clandestí que discutien d'amagat als laboratoris Fides de Jordi Pujol. I va acceptar el pacte que mai va voler. A contracor. Cansat. Decebut. Els mateixos que avui el ploren són els que ahir el van perseguir. Necessitava poder passejar sense el pes d'aquella demanda per Rambla Catalunya, fins a aturar-se a la cantonada amb Gran Via per esmorzar sense angoixes ni neguits amb la seva dona. Així cada diumenge. Era el seu moment.

Després d'una vida dedicada al Barça i al país, tocava pensar en ell, i sobretot en la seva dona, qui més va patir el desgast -i desencís- de la decisió que havia pres l'assemblea el 2010. Perquè la decisió, ell ho tenia clar, no era del Barça.