Quan vivia a comarques i tenia amics a Barcelona amb qui no podia quedar mai per la distància somiava amb el dia en què em pogués permetre instal·lar-me a la capital i així veure’ns tots, trobar-nos sovint i gaudir de tertúlies i àpats distesos. Quan finalment vaig poder-me fer barcelonina vaig descobrir que la realitat a la metròpolis no era com m’esperava: aquí ningú té temps per quedar, tothom té tanta feina, tantes coses per fer, està tan ocupat que no pot fer un cafè o un berenar, una copa o un sopar. Tinc amigues que veia més quan havia d’agafar el tren per quedar amb elles. Coneguts amb qui fins i tot em creuo de tant en tant per casualitat i ens aturem una bona estona a peu de carrer i parlem de temes que ens apassionen, intercanviem opinions, idees, etc. Així, a correcuita i fent nosa als vianants que topen amb nosaltres. Quan ens adonem que fem tard i hem de marxar diem sempre el mateix: hem de quedar! Sí, sí, ens hem de veure, hem d’organitzar alguna cosa, va, fem-ho sí, va aquest cop sí. Però passen setmanes, mesos, anys! I no hem satisfet el desig de tornar-nos a veure en condicions, un desig que semblava urgent. No, no hem quedat. En el meu cas particular s’ha donat la situació absurda de trobar-me amb coneguts en congressos, festivals i trobades literàries... a l’altra punta del món. Vaig conèixer un escriptor que vivia a dos carrers del meu... a Colòmbia! I tot i que ens vam caure bé i vam compartir una conversa agradable, no ens hem tornat a veure en persona.
En el fet de no poder quedar jo també hi tinc part de responsabilitat, no dic que no. No sé com es practiquen les normes d’hospitalitat que em van ensenyar a casa en una ciutat com Barcelona, i més quan tots tenim molta feina i moltes coses per fer. M’imagino que els assalariats de qui es requereix la presencialitat deuen socialitzar en el seu entorn laboral com feia jo quan encara no era una autònoma que s’autoexplota. Potser és l’únic que enyoro de treballar per a altres: la convivència amb els companys, la part social que, vertebrada per la quotidianitat rutinària, acabava teixint una mena de sentit de la pertinença, de formar part d’alguna cosa. No sé si el teletreball o el control tecnològic dels treballadors encara permeten aquests espais que escapen a la pura i simple productivitat.
Però no són només els canvis en l’àmbit laboral els que han transformat la nostra manera de relacionar-nos. L’impacte de la tecnologia d’alta connectivitat està tenint efectes molt palpables en la comunicació que establim amb els altres i no sempre són efectes positius. Un dia vaig tenir un somni (últimament tinc somnis polítics, deu ser l’edat) en què demanava a les companyes feministes que deixéssim les xarxes socials i féssim com les nostres predecessores als anys setanta, quan es reunien en petits grups per transformar el món. Segur que pateixo una idealització del que va ser aquell moment històric per culpa de la famosa foto en què la Maruja Torres i la Montserrat Roig proclamaven que elles també eren adúlteres. No renego de les facilitats que ens han donat els intercanvis digitals a l'hora de transmetre’ns informacions i enviar-nos missatges, però hi ha alguna cosa deshumanitzadora en això de parlar-nos sempre a través d’una pantalla o un artefacte. La comunicació és molt més que el que diem o escrivim, també importa la presència física de la persona que tenim al davant, la seva expressió, la veu, amb les seves inflexions i els seus matisos. Per als qui tenim el nas fi també importa l'olor de l’altre i altres elements impossibles de transmetre per WhatsApp. Sí, trobo a faltar les tres dimensions, el moviment, la textura i la vivor dels vostres cossos, que sou vosaltres. Quedem, va, sí, quedem.
