Trobo a faltar l’article d’en Carles

1. Després de l’informe PISA de 2022 que situa Espanya a la cua dels països de l’OCDE, i Catalunya a la cua de les comunitats d’Espanya, ha arribat l’autoflagel·lació habitual, la col·lecció de causes per a tots els gustos però, malauradament, cap solució miraculosa. A més a més, som en un país tan covard, i amb una llibertat d’expressió tan precària, que ni tan sols es pot insinuar, en veu baixa, tot allò que a algú li neguiteja escoltar. Algunes veritats s’amaguen per por de trepitjar ulls de poll col·lectius o gremials. D’altra banda, fa deu anys justos, en aquesta mateixa pàgina, vaig explicar quina empresa s’encarregava de les proves PISA, qui les corregia i com es tabulaven els resultats. Mantenia, i sostinc, que se’ls dona una importància excessiva. Per la manera com es fan i com es valoren els exàmens, no tenen la fiabilitat necessària per treure’n conclusions que, de tan definitives, semblen paraula de Déu. En qualsevol cas, el rebombori és important i en setmanes com aquesta, de desorientació pedagògica i de dards enverinats dels uns als altres, trobo a faltar una columna d’anàlisi serena, argumentada, amb coneixement de causa, que no ho trinxi tot, que desdramatitzi però alhora posi el dit a la nafra. Trobo a faltar un article. El d’en Carles Capdevila.

2. Aquest dimarts, el català se la juga per aconseguir ser oficial a Europa. Al mateix nivell que el gallec i que l’èuscar i que, naturalment, totes les llengües que ja tenen aquest estatus. La reunió és clau per desencallar un tema que va ser vital en la negociació per investir Pedro Sánchez. Per més que el ministre Albares s’hi ha escarrassat, per més que la diplomàcia espanyola ha intentat que cap país de la UE no veti les tres llengües, les pressions que la dreta espanyola ha exercit sobre els estats membres han estat bastons a les rodes. També ho han estat dos entrebancs d’última hora. D’una banda, el cost de 132 milions que costaria a la UE que fossin oficials. Per més que Espanya tingui el compromís de pagar-ho, algun país s’hi agafarà amb les dents. De l’altra, el darrer informe del servei jurídic de la UE no convida els estats membres a votar-hi a favor. Al contrari. Malgrat els esforços pedagògics i jurídics de Plataforma per la Llengua, tenim mala peça al teler. Ni el vídeo del tenor Josep Carreras dirigint-se en italià a Giorgia Meloni sembla que podrà seduir la primera ministra. Venen hores importants. 

3. Espanya és un lloc on, durant anys, es van tapar les infidelitats del seu rei. Després, arran de la cacera, el trencament de maluc, l’avió privat que l’empresari dels supermercats li va deixar perquè tornés d’amagatotis i la sortida de l’armari de Corinna Larsen, no només hi va haver barra lliure informativa. També es va veure com les amants eren el menys important, al costat d’una corrupció sistematitzada i perfeccionada amb els pas dels anys. L’Espanya mediàtica, ara, repeteix el patró i amaga, també, qualsevol indici d’infidelitat de Letícia. Cap cadena de les que suquen pa a totes hores amb els safaretjos de la vida íntima de qualsevol pelacanyes no ha fet plat de la piulada en què Jaime del Burgo revelava la seva relació amb l’actual reina. En canvi, tots aquests programes de tomàquet han decidit dedicar especials monotemàtics a un torero que va deixar plantada la núvia a l’altar. I de tant voler esbrinar quines han estat les causes d’aquesta fuga, han descobert que, al darrere de tot, hi havia un capellà que l’aconsellava. Era, esclar, un “cura catalán”. Ves per on, ara entenen per què l’home de les banyes i les banderilles va deixar la núvia i els cinc-cents convidats plantats. El dimoni que l’empenyia era català. Com sempre.