Ens trobarem a fora, Màrius Sampere

Era un home amb una aparença petita i fràgil que escrivia una poesia forta i enorme. De vegades terrible, com els àngels de Rilke, per la veritat encarnada que assaltava el lector des del darrere d’una imatge enlluernadora o d’un vers inoblidable. Sovint irònica o burlesca, amb l’humor aspre i tanmateix tendre de qui s’ha decidit a comprendre la condició humana i no s’avergonyeix ni s’exalta de proclamar que hi pertany. Amb una escriptura que es resisteix a ser comparada amb la de ningú, i encara més a ser encabida dins de cap tendència, i amb una manera de dir que s’assembla només a ella mateixa però que l’autor va vigilar molt de no convertir en una fórmula, Màrius Sampere és sens dubte un dels grans de la poesia catalana i europea del nostre temps.

Màrius Sampere és un poeta important perquè, com bé ha assenyalat Miquel de Palol, no se surt de la lectura dels seus versos igual que s’hi ha entrat. Llegir-lo no és tan sols un goig i un plaer (que també), sinó una experiència decisiva, com ho pugui ser un amor o una malaltia, després de la qual ja no som exactament els mateixos. Pertany a l’estirp privilegiada dels poetes que troben la manera d’expressar el misteri amb les paraules de tots, la magnificència senzilla de qui coneix allò que no es pot comunicar però que ens ho dona a entendre, com si algú (Algú?) li ho estigués dictant a cau d’orella i ells ens ho transmetés. O com els moixos quan es queden mirant un punt fix i fa l’efecte que veuen alguna cosa que nosaltres no sabem veure. Màrius Sampere unifica misteri i claredat perquè el misteri, al cap i a la fi, és tan clar com l’existència de cadascun de nosaltres, cada ésser humà és en si mateix el misteri. I és un paradigma de com la poesia no ens ajuda potser a saber (no en el sentit que ho fa la ciència), però sí a comprendre.

Hi ha alguna cosa de màgia, i de vegades de pura prestidigitació, en els poemes de Màrius Sampere. Desprèn la sensació que es guarda sempre dins la màniga, tafur genial, el naip definitiu de la jugada mestra, que representa per al lector l’entrada violenta al regne dels bocabadats i que ell deixa caure amb el somriure de qui és conscient que executa una maniobra veritablement transcendent. Poemes habitats per veus anticipatòries, ressons distants que avisen que res no s’acaba i que tot ha de començar encara, que tot ens havia semblat una cosa i ha resultat ser la mateixa, però no ho havíem vist. La sorpresa constant de redescobrir que som humans, i que, per tant, som vius i morts alhora.

Màrius Sampere ha marxat sense veure publicada la seva obra selecta, els poemes que ell mateix havia escollit de la seva extensa producció i que sortiran publicats aquesta propera tardor en un gruixut volum a cura de Mireia Vidal-Conte i Carles Duarte, editat per Proa. Serà una excel·lent ocasió d’iniciar-se, o de reiniciar-se, en aquesta poesia incitadora i reveladora. O, com en el títol d’un dels seus llibres, de trobar-nos amb Màrius Sampere a fora, que és aquí, i és més enllà i és pertot.