La trobada que tots esperàvem
El documental Montseny, la tragèdia enterrada que va emetre el Sense ficció aquest dimarts ja s’intuïa que seria dur. De fet, la nit temàtica sobre catàstrofes aèries gairebé et dissuadia d’agafar un avió ara que la pandèmia ens deixa viatjar amb una mica més de facilitats.
La història sobre l’avió que el juliol del 1970 es va estavellar al Montseny és, malgrat l’impacte del succés, d’aquells documentals que s’han de veure perquè està fet amb tacte i posa en primer terme el valor de la memòria i la importància de rescatar-la malgrat les dificultats, per una simple qüestió d’humanitat. Les imatges amb dron sobre el paisatge verd i majestuós de la muntanya serveixen gairebé d’homenatge a les víctimes. La selecció dels testimonis és excel·lent i l’impacte que va tenir en els habitants de la zona està tan ben explicat que resulta molt commovedor. La manera com s’emocionen encara recordant els fets fa impressió. I és que Montseny, la tragèdia enterrada té una altra lectura: la de com la dictadura intentava esborrar la història sense cap mena de compassió ni respecte pels familiars de les víctimes. Veure ara les imatges del NO-DO relatant l’accident, amb una fredor i una música de fons que converteixen el desastre en xafarderia, és indignant. El contrast entre l’abans i l’ara, l’esforç actual per recuperar uns fets del passat que es van voler tapar, les cruels negligències i incompetències del règim en contrast amb la humanitat que traspuen els protagonistes, queda perfectament plasmat en el documental. No es tracta només d’aprofundir en la tragèdia. Es tracta de fer-la entendre en el context i les circumstàncies d’una època.
Hi ha una escena a Montseny, la tragèdia enterrada que és extraordinària. Quan anem descobrint els testimonis que van veure l’avió accidentat, coneixem el Joaquim Ricarte, un aficionat a l’excursionisme que va ensopegar amb les restes de l’avió poc després que s'estavellés. S’hi va trobar el diari personal de la Barbara Entwistle, una de les joves víctimes, i se’l va quedar. Assegut al mateix lloc de la catàstrofe, passa les pàgines de la petita agenda i en va llegint les anotacions de la seva propietària: l’aniversari de la mare, que es va comprar una maleta... fins que arriba el dia fatídic. El divendres 3 de juliol del 1970. “Tomorrow, my holiday starts”. Ricarte continua passant les pàgines després d’aquella data: “I ja està. Tot en blanc. No hi ha res més”. La veu se li trenca per l’emoció d’explicar aquest detall demolidor. L’home explica el seu desig de retornar el petit diari a la família. I a continuació coneixem l’Elaine Pattison, la germana de la víctima, que parla del patiment que va provocar la desaparició de la seva germana sense que mai més poguessin recuperar res d’ella. Va ser la gran motivació per arribar al final, conscients de l’emoció que comportaria el lliurament de la llibreta. Potser televisivament esperàvem més d’aquell moment i no es va acabar de resoldre visualment d’una manera potent. Però era el final que necessitàvem per consolar-nos després d’aquesta història tan plena de dolor.
