La tristesa més gran (de les no importants)

BarcelonaEn més de cinquanta anys de militància perica he tingut cinc grans disgustos esportius. Dues finals europees perdudes als penals i tres descensos. Només vaig plorar a Leverkusen. Tenia vint-i-dos anys i vaig plorar tant que encara no sé com vaig trobar l’autocar de tornada. Poc després van arribar els dos descensos i no em quedaven llàgrimes. A Glasgow em va costar aguantar. Veure pares amb els ulls plorosos consolant els fills que ploraven i argumentant -sense credibilitat- que ben aviat tornaríem a jugar una final i sentir els plors del meu fill des de Barcelona quan li vaig trucar tot sortint del camp van posar-me a prova. Ara tornem a Segona i tornem a sentir-nos nens mentre pensem en tots els nens pericos.

La tristesa per una derrota esportiva perdura més que l’alegria per una victòria. I si es tracta d’un descens, encara pitjor: en el millor dels casos, durant un llarguíssim any te’n recordes cada cap de setmana. Si ets de l’Espanyol, l’experiència encara és més dura. Perquè no hi ha cap comunitat (ciutat, barri, país) que t’aculli. Tot el contrari. Per compartir el teu sentiment has de recórrer a la teva xarxa específica d’amics pericos. Perquè en l’entorn natural (classe, feina, amics, tertúlies) sempre estàs sol. Som com una societat secreta: ens reconeixem, ens unim i ens ajudem. Així la debilitat esdevé fortalesa. Perquè aquest sentiment compartit et vincula a tot de gent que, si ets seguidor d’un club hegemònic, no et cal. Aquest vincle m’ha donat grans amics. Els whatsapps que ens hem enviat aquestes últimes setmanes són emotives expressions d’amistat.

Després de la derrota contra el Betis (per a mi, vam baixar aquell dia) li vaig escriure a un d’ells. Amic llunyà però molt proper. Estava molt trist. Ho vivia des de l’hospital on hi havia ingressada una persona estimada. Jo li vaig treure importància al descens de l’Espanyol i ell em va contestar que no, que tot contribuïa a la seva tristesa. El meu amic és sensible i intel·ligent. I, òbviament, tant ell com jo canviaríem un descens etern de l’Espanyol a Tercera per la salut de les nostres famílies. Només faltaria. Però ens vam entendre. Com també ens vam entendre amb el meu millor amic perico. Fa uns dies li van detectar una cardiopatia que el portarà al quiròfan. Em comentava que moltes nits es despertava amb insomni i no sabia si era per la salut del seu cor o pel descens de l’Espanyol. Tots tenim les jerarquies claríssimes. Però el descens de l’Espanyol també ens posa molt tristos. És la tristesa més gran. De les no importants.