La tristesa americana

Les democràcies no estan com per a tirar coets enlloc del món, però el gol en pròpia porta que es van marcar els Estats Units amb el debat Biden-Trump és d’antologia. Els americans no podien trobar millor metàfora de la senilitat dels actors del sistema que l’actuació de Biden. I que un malalt d’ego, ignorant i masclista com Trump, “que mantenia relacions sexuals amb una actriu porno mentre la seva dona estava embarassada” (això li va etzibar Biden) vagi al davant de les enquestes presidencials és el millor exponent de l’èxit que pot obtenir-se avui en dia amb la mentida, l’odi i la por a les xarxes. Sobretot si al davant hi ha política d’estat a favor del lobby armamentístic, farmacèutic i energètic, embellida amb polítiques socials i mediambientals de mínims i apel·lacions al vot del “si tu no hi vas, ell hi tornarà”.

Aquest conglomerat d’interessos econòmics i polítics va decidir no dir a Biden que anava despullat i, ara, en canvi, tot són escarafalls perquè no pot ser que torni a la Casa Blanca aquesta barreja de Hugh Hefner i de fill disfuncional de Logan Roy, el president que va enviar la gent a assaltar el Capitoli perquè impedissin la proclamació del legítim resultat electoral.

Després d’aquest debat, les perspectives no són gens encoratjadores ni als Estats Units ni a Europa. Per als americans, perquè Trump no es presenta per solucionar els problemes de ningú que no sigui ell. I per als europeus, perquè amb el col·lapse de Biden no queda rastre de l’empenta americana ni d’aquella narrativa aspiracional que, en públic o en privat, sempre feia una mica d’enveja i fins i tot semblava una reserva d’esperança.