Trist i decadent
Feijóo va anar al debat (és un dir) sobre la llei d'amnistia al Congrés a intentar seguir defensant la seva molt precària continuïtat com a líder del PP. Per fer-ho, havia de recitar almenys tres vegades el conjur que li havien preparat els assessors de Génova: “Aquesta és la tarda més trista i decadent que s'ha viscut en aquesta cambra des del 23-F”. És curiós que ho digui, perquè en dates ben recents, i com a resposta precisament a la llei d'amnistia, hem escoltat i llegit repetides crides a la insurrecció dels cossos i forces de seguretat (al colpisme, vaja) des de les files o els entorns de PP i Vox.
La paradoxa, o la ironia, de la llei d'amnistia és que clamen indignats contra ella justament aquells que l'han feta imprescindible. Si el govern de Rajoy s'hagués assegut a negociar amb els governs de Mas i de Puigdemont (“ni puc ni vull”, era la resposta recurrent de Rajoy en aquells dies, i disculpin l'al·literació), i si la resposta al referèndum de l'1-O hagués estat diferent d'enviar la policia a apallissar la ciutadania, i després iniciar una embogida persecució judicial contra l'independentisme que dura fins avui, és evident que ara no hi hauria cap necessitat d'amnistiar ningú. A més, la llei d'amnistia els beneficia també a ells: des de l'agent desproveït de sinapsis que es va sentir potent repartint cops de porra entre les jubilades fins als governants espanyols que aquells dies varen cometre una il·legalitat o altra: recordem, sense anar més lluny, la creació, en aquells dies, d'una policia patriòtica (l'existència de la qual ha estat negada sempre pel PP, però admesa explícitament per personatges com Grande-Marlaska o Pedro Sánchez). O el testimoni fals, més flagrant que presumpte, que el mateix Rajoy i diversos alts càrrecs del seu govern varen donar durant el judici del Procés. O els magistrats i fiscals que varen donar per bons aquests falsos testimonis.
Tanmateix, no costa gaire trobar les vertaderes motivacions de la campanya contra l'amnistia que ha engegat el PP, ells que són tan donats a les suposades cortines de fum que, també suposadament, tapen problemes majors. Ja hem esmentat la desesperació de Feijóo per evitar caure de la seva insegura cadira, que s'afegeix a l'exasperació de tot el PP per veure com el govern d'Espanya, que donaven per segur abans de l'estiu, els ha fugit dels dits, i amb ell, tants d'ingressos i tantes prebendes i col·locacions que també ja s'havien comptabilitzat i repartit. Per això el PP s'aferra també amb dents i ungles a les seves cotes de poder, que no són poques. Al Consell General del Poder Judicial, per exemple, que els permet mantenir el control sobre el Tribunal Suprem “per darrere”, segons famoses paraules de l'aleshores senador, i ex director general de la Policia, Ignacio Cosidó.
Trist i decadent, diu Feijóo, oferint un autoretrat involuntari. Trist i decadent, com els articulistes i els tuitaires salvapàtries. O també, posats a parlar de tristesa i decadència, com les comunitats autònomes que el dia d'avui pateixen els desgoverns del PP i Vox.