Quan tot just estàvem començant a recuperar-nos dels efectes de la crisi financera del 2008, va aparèixer la pandèmia i va esclatar la guerra provocada per la invasió russa a Ucraïna. Els dos problemes es van afegir a altres fenòmens importants que ja vivíem, de tipus ecològic (canvi climàtic), socioeconòmic (desigualtats i més pobresa) i tecnològic (digitalització). La suma de tot això va suposar un gran repte per a tot el planeta, i aquí Europa va fer que la UE reaccionés amb un conjunt de grans programes d’ajuda que mai havíem vist abans. Entre ells vull destacar ara els fons Next Generation EU, que va suposar posar a disposició dels estats membres més de 800.000 milions d’euros. Em va semblar molt bé tant per l'oportunitat com pel seu volum, però el que em va satisfer més va ser que fos un ajut per promoure actuacions que tinguessin per objectiu les necessitats de la generació següent a l’actual. Jo estava, i estic, preocupat pel que pot passar els propers anys perquè intueixo quines poden ser les persones que més ho patiran: joves, adolescents i infants; és a dir, la “propera generació”.
1. Símptomes preocupants de tipus social. La sèrie recent de dades estadístiques sobre les situacions de pobresa, de pobresa infantil, de polarització social i de desigualtats, tant de caràcter global com a l’interior dels estats, fa pensar en les dificultats que trobarem els propers anys per poder retornar a un creixement econòmic que sigui sostenible ecològicament i que pugui produir un bon repartiment del benestar en el conjunt de la població mundial. Estem veient que no s’estan prenent totes les mesures que caldrien per aturar l’escalfament global i que, quan es faci, caldran un conjunt d’inversions que exigiran molts més recursos econòmics provinents dels pressupostos públics. Això, combinat amb els possibles augments de despesa per seguretat i per defensa, i agreujat per la voluntat de suprimir o de rebaixar impostos, pot significar una reducció del que actualment es dedica a l’educació, a la salut i a la promoció d’accés a l’habitatge social. Aquests són tres serveis públics que afecten molt especialment les persones de la propera generació. No és estrany que això produeixi, com ja ha començat a passar, una manca de fe en el futur i un creixement d’actituds polítiques de caràcter extrem en moltes persones d’aquesta propera generació.
2. Problemes relacionats amb l’aprenentatge i l’escola. Centrant-nos molt més en el que està passant a casa nostra, és de gran urgència reaccionar i trobar solucions a un problema que, des del meu punt de vista, es pot plantejar amb tres preguntes: a) Quines són les causes, de complexitat social de l’alumnat, de manca de recursos, d’orientació política o de governança de centres, que han produït els preocupants resultats de la darrera valoració de PISA? b) Quines influències, molt positives o perilloses per als alumnes, pot tenir l'ús d’ordinadors i de telèfons anomenats intel·ligents a les escoles, i quines haurien de ser les normes que ho regulessin? I c) Com s’hauria d’assegurar, amb l'organització d’escoles i amb la tria de temes, un procés d’aprenentatge i de capacitació dels alumnes per fer que tots tinguin en la vida les oportunitats a què tenen dret?
La meva continuada col·laboració en el patronat de la Fundació Bofill ha anat augmentant el meu convenciment que l’encert de les escoles, evidentment juntament amb el de les famílies, condiciona d’una manera molt important els nivells d’inclusió social i de benestar de totes les persones; i que, per tant, ara que ens trobem en un canvi ple d’incerteses i de dificultats, cal que l’atenció dels poders públics s’enfoqui molt més cap a aquest tipus de persones que, degut a la seva edat i la seva posició social, no tenen la mateixa capacitat reivindicativa que molts altres. Potser l’educació és la que ho necessita més, ja que la salut i l’accés a l’habitatge afecta també els adults i, per tant, ja és més objecte de preocupació pública.
En aquest article prenadalenc voldria fer una triple crida. A les diferents autoritats de la UE, que repensin el ja anunciat canvi de tornar a unes polítiques d’austeritat com les que havien sigut normals al llarg de passades dècades, i que si ho han de fer, cosa que és comprensible, que sigui només parcialment, i que tinguin en compte quins països i quina generació són els que més ho necessiten. Als governs estatals, i molt especialment a l’espanyol, que l’exemple que va donar Brussel·les amb el NGEU els serveixi per decidir centrar-se més en actuacions que ajudin a reduir la creixent pobresa infantil i a resoldre problemes de manca d’ocupació i de dificultat d’habitatge de la gent jove. I d’una manera especial, a l’actual govern català, que, encara que no se’l pugui considerar el culpable, ha d'impulsar de forma urgent actuacions per recuperar els fracassos que han posat d’evidència les darreres dades de PISA. L’acció governamental només tindrà èxit si surt d’unes converses i un pacte amb totes les parts implicades en el funcionament dels espais educatius. Sembla que s’està intentant, però no sé si amb prou èxit. Cal demanar a tots els implicats cooperació i responsabilitat. És el moment de fer-ho.
