Trump ha instal·lat al cim del poder, i de les relacions internacionals, el que podem batejar com a cunyadisme antidemocràtic, una protuberància antipolítica –dir-ne ideologia seria exagerat: tot això del capitalisme llibertari és una autèntica collonada– consistent a identificar tots els mals de la societat occidental en la suposada ineficàcia de l’estat de dret, amb els seus primmirats equilibris de poder, caricaturitzats amb uns alts funcionaris ganduls i corruptes que es dediquen a viure de la mamella pública. La solució, pròpia del que diria el clàssic cunyat suposadament informat a la sobretaula, és purgar tota aquesta casta elitista i governar sense miraments compassius, amb autoritat. És a dir, autoritàriament. Amb un líder que parli clar i actuï amb contundència. Que mani pensant en el poble, un nosaltres perfectament ultranacionalista i excloent davant dels altres, els aprofitats, els enemics (de fora i de dins).
No és la primera vegada en la història que la democràcia liberal ha d’afrontar un atac populista d’aquest calibre. Ja hem estat en mans de cunyats creguts i fatxendes. Fa un segle vam patir un doble atac totalitari devastador del feixisme i el comunisme, és a dir, de Hitler i Stalin, dos assassins milhomes. A Espanya, un altre cunyadíssim sanguinari va arrasar la feble República. Ara el cunyadisme trumpista ha desenterrat la destral: la motoserra. Tota revolució necessita una epifania destructora. Aquí ens trobem, doncs, en plena bàrbara desconstrucció democràtica.
El neoliberalisme de finals dels 80 va preparar el terreny fins a arribar a l’actual i esperpèntic antiliberalisme proteccionista autoritari, amb guerra d’aranzels i pretesa pau dels forts. Alguns ho van veure a venir. Mireu què deia ja el 2002 l’historiador Josep Fontana, precisament recordant els anys republicans catalans i espanyols: "Potser sigui ara a nosaltres, en moments en què aquests valors [democràtics] tornen a estar negats, que ens correspon reivindicar aquell intent de transformació de la societat i recuperar aquelles esperances potser frustrades, però no pas caducades". Malgrat tot, no renunciem a l’esperança, als ideals.
¿Algú s’atreveix avui a reivindicar l’experiència republicana? El govern de Pedro Sánchez, emulant el que va fer Felipe González davant el perill colpista, només gosa confrontar el neofranquisme de PP-Vox amb la reivindicació dels 50 anys de democràcia. Es repeteix l’error amnèsic de la Transició d’escamoteig de la memòria republicana per por als discursos maniqueus de la dreta conservadora neofranquista (cunyadisme historiogràfic), obsedida en la falsedat de pintar una doble radicalitat, igualant els dos bàndols enfrontats a la Guerra Civil. Doncs no. Hi va haver un cop d’estat feixista contra una democràcia parlamentària. Després, sí, sobretot a Catalunya, al principi de la guerra es va produir un clima revolucionari descontrolat a mans de l’anarquisme i, tot seguit, una forta influència criminal estalinista a través del PSUC, però res a veure amb l’Holocaust franquista dels sublevats, tal com l’ha titllat Paul Preston.
Al llibre acabat de sortir del forn La República (UPF), de Fontana, que reuneix pòstumament les seves lliçons esparses sobre aquell període oblidat i bescantat, l’autor remarca que la República espanyola (i la Generalitat republicana), contra el que deia la propaganda d’una dreta internacional a remolc del feixisme, va néixer i va posar en marxa un "moderat programa reformista" basat en l’educació laica i la reforma agrícola. (Per cert, malgrat la separació dels ordes religiosos de l’educació, l’Església, a través de gestors interposats, al final de la República controlava més escoles que al principi.)
En un moment de renúncies dels governs democràtics davant l’ascens del feixisme, aquella jove i feble democràcia peninsular va esdevenir un símbol i un camp de batalla. Els cunyats Hitler i Mussolini ho van tenir clar, i la van combatre a foc. Ara el símbol i el camp de batalla en defensa de la democràcia és Ucraïna. No la podem deixar tirada a mercè del cunyadisme trumpista i putinesc. Sí, toca rearmar-nos, tant ideològicament com literalment. Toca fer front al triomf del cunyadisme.
