Les trinxeres de l’independentisme
Si el virus no ho impedeix, d’aquí poques setmanes entrarem en campanya electoral. Amb tot el que està passant, quasi sona estrany dir-ho. Serà una campanya molt rara, atípica. En primer lloc perquè conviurà amb un fet molt més transcendental, que és d’abast mundial i que ha canviat les nostres vides: la pandèmia. En segon lloc perquè anirà de bracet amb l’actuació judicial repressiva. I en tercer lloc perquè la sensació és que aquestes eleccions no canviaran res. Difícilment hi haurà un tomb. Tot apunta que l’independentisme tornarà a sumar una majoria inestable i poc operativa. Però, esclar, hi pot haver sorpreses, la demoscòpia no sempre l’encerta.
Tres anys després del referèndum de l’1-O (i dels atemptats del 17-A, no ho oblidem), encara estem sota els seus efectes. La sotragada del covid-19 no pot amagar d’on veníem. Com estem? Catalunya no aixeca el cap. La presó, l’exili, la repressió, la paràlisi política, la desorientació general... Políticament, Espanya està provant amb poc èxit un nou invent d’esquerres, el seu primer govern de coalició de la democràcia, boicotejat brutalment per la dreta, i amb la monarquia en caiguda lliure. Catalunya no té Borbons, per sort, però tampoc té esma ni per a provatures, per assajar algun gir de guió que la tregui de la depressió i la paràlisi col·lectiva. Què podem fer? Unes eleccions per si soles no arreglen res. Fins i tot poden empitjorar les coses.
Abans d’abordar aquest nou pols electoral, que inevitablement portarà al càlcul estratègic partidista, hi ha, al meu entendre, una qüestió prèvia bàsica. No podem seguir instal·lats cadascú en la seva bombolla, en el nostre cercle tancat, cada cop més petit, cada cop més capficats i malhumorats. L’independentisme té com a mínim tres bombolles: JxCat, ERC i la CUP. I l’unionisme tres més: PSC, comuns i la dreta espanyolista. Els odis, els punyals i els menyspreus circulen en totes direccions. Vivim d’escarnir, ridiculitzar i estigmatitzar l’altre, els altres. En aquests tres anys no hi ha hagut fractura, però sí que s’han trencat els ponts de diàleg, les mínimes complicitats. Tothom se sent traït o exclòs o víctima. I així és difícil construir res, teixir cap mena de consens, algun projecte comú.
Fins que no sortim d’aquesta espiral no hi ha solució. En primer lloc, per una qüestió òbvia: numèricament ningú no és prou fort per imposar-se a l’altre, tant dins l’independentisme o l’unionisme com entre els dos grans blocs. I en segon lloc, perquè des del sectarisme, des de l’odi, no es pot fer res que valgui la pena. Expulsant catalans de la catalanitat, ens empetitim. Veient enemics, botiflers o tebis a cada cantonada, no anem enlloc. El fangar de l’insult és decebedor. No en traurem res, de tanta agror, tanta fel, tanta misèria moral, tantes insignificants veritats absolutes. Que lluny queda l’obertura de mires dels primers anys del Procés, aquell invent inclusiu del dret a decidir, l’esperit del Súmate, la transversalitat ideològica encarnada per Muriel Casals.
Alguns han convertit la idea d’unitat en un eslògan que desuneix. D’altres s’han instal·lat en l’afany de revenja: ni oblit ni perdó. Oblit no, esclar. Perdó sí, i tant. Ara bé, per perdonar i per unir de debò ens haurem d’atrevir a sortir de la closca, de les nostres incertes certeses, del món de bons i dolents. No fer-ho és seguir en l’autoengany, que acostuma a portar a grans desenganys. Des de la sospita i la por de l’altre no s’avança. I atenció!, perquè amb tanta divisió cadascú de nosaltres també és un altre. Mentrestant, davant un unionisme debilitat per la vergonya monàrquica, l’independentisme no passa de ser un batibull poc atractiu, fins i tot per als convençuts. Doncs bé: el primer que gosi sortir de la pròpia trinxera tindrà premi perquè som molts els que estem fastiguejats amb l’eixorca guerra de desgast, a l’interior de cada bàndol i entre bàndols.
