Trilogia de la Setmana Tràgica (1909)
Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsDe dos articles de Maragall (Barcelona, 1860-1911) aLa Veu de Catalunya (1-X-1909 / 18-XII-1909) i d’un tercer (enviat el 10-X-1909) que el director Prat de la Riba va censurar. Maragall retreia a la majoria que per por o egoisme no aturés als pocs que ablamaven Barcelona en protesta per enviar reservistes a Melilla. Ferrer i Guàrdia va ser afusellat per instigar.
Ah! Barcelona... (1-X-1909). Quan un fet tan greu i tan pròxim, com fou per a nosaltres la commoció de Barcelona en l’última setmana de juliol, cau dintre del nostre esperit, se produeix en ell una torbació semblant a la que es promou en un estany quan una gran roca estimbada hi cau i s’hi enfonsa: que tota l’aigua s’estremeix i arremolina, i el llot que era en son fons s’alça i s’escampa en ella enterbolint-la [...] Així ens trobem ara; [...] ¿Com és que aquesta i altres coses que passen a Barcelona, no passen en tal grau en cap més banda? ¿Com és que de Barcelona se’n diu ja arreu “la ciutat de les bombes”? [...] No em vinguéssiu amb allò de que els que fan el mal són forasters, perquè llavors us hauria de dir que major infàmia que en fer-lo hi ha en sofrir-lo. Doncs, deixem-ho córrer això: som nosaltres. ¿Per què? [...] ¿Que no veieu que lo que ens manca és l’amor? [...] Catalunya, Barcelona, has de patir molt, si vols salvar-te. [...] Cerca l’amor en ton dolor, ah Barcelona -i qui no hi vulgui ésser en això, que se’n vagi. I si al capdavall resultés que ens n’havíem anat tots al mirar Barcelona deserta, Catalunya desolada, qualsevulla viatger podria dir: Aquí hi hagué potser una gran població; però per cert que mai hi ha hagut un poble.
L’església cremada (18-XII-1909). Jo mai havia oït una Missa com aquella. La volta de l’església esgalabrada, les parets fumades i escrostonades, els altars destruïts, absents, sobretot aquell gran buit negre al fons on fou l’altar major, la solera invisible sota la pols de la runa, cap banc per a seure, i tothom dret o agenollat de cara a una mesa de fusta amb un Sant Crist damunt i un torrent de sol entrant per l’esgalabrat de la volta [...] Ara us han cremat l’Església: perdoneu-los, perquè d’ells sí que pot ben dir-se “que no saben lo que fan”, i que de no saber-ho, no en tenen pas tota la culpa. [...] No reedifiqueu les runes, no esborreu la sang, ni poseu bàlsam al dolor: perquè no hi ha millor esquer ni engranall per a atreure als malcontents i als que pateixen... [...]
La ciutat del perdó (10-X-1909). [...] ¿El cor no vos diu anar a demanar perdó, a genollons si convé, i els més ofesos els primers, per aquests germans nostres en desamor que volien aterrar per odi aquesta mateixa ciutat que nosaltres els deixàrem abandonada per egoisme? [...] Si aquest home [Ferrer i Guàrdia] l’haguéssiu mort batent-vos com a lleons amb ell al peu d’una barricada o a la porta d’una església, jo no us en podria fer cap càrrec, perquè en tal combat hauríeu demostrat el vostre amor a alguna cosa, exposant la vostra vida pel vostre ideal; i per l’amor d’un ideal i sa valentia podem ésser absolts de moltes coses. Més ara, ¿qui us absol? ¿On és el vostre ideal, el vostre amor i el vostre sacrifici? ¿On l’heu demostrat el vostre valor? Doncs no vulgueu ésser covards dues vegades. Si llavors el vostre valor havia d’estar en les armes i no el tinguéreu, tingueu-lo almenys ara en el perdó, que és ben bé l’hora. [...]
