Trilers
El jubilat puja a l'ascensor amb la seva dona. Des fa setmanes que només parlen de diners. El raconet que els assegurava la tranquil·litat i que tenien dipositat a la caixa des de sempre s'ha convertit en una boleta que apareix i desapareix, que canvia de forma i de color, passant d'un gobelet a un altre. A cada moviment, senten paraules que cada cop entenen menys. La seva boleta, que de primer es deia "termini fix", amb un hàbil moviment s'ha convertit en "participació preferent" i, gairebé sense temps per pair el canvi, un altre gir l'ha transformat en "obligació subordinada" i "obligació convertible en accions". I encara belluga... El jubilat té la sensació que, a cada gest, la seva boleta és més petita i ja s'ha perdut intentant seguir els seus ràpids moviments. El triler li diu que no pateixi, que ell sap sota quin gobelet la té i allà la guardarà durant molts i molts anys, que ell sap el que fa. I tant que ho sap.
Per a aquest matrimoni, la caixa era la màxima expressió de la confiança. Com podien pensar que aquells nois que els somreien i pitjaven tecles en ordinadors mentre els parlaven de grans rendibilitats, capitals assegurats i rescats en vint-i-quatre hores, en realitat, en aquella pantalleta que sempre estava d'esquena a ells, només jugaven a amagar la boleta.
Ara ja no saben ni quants estalvis tenen, ni quan els podran fer servir. No saben res. Per a ells deixar els diners a la caixa era com tenir-los a la butxaca, sempre podies palpar-te els pantalons i saber que eren allà, ben calentets. Això els feia sentir bé, era una de les poques certeses d'aquesta vida. De fet, ni hi pensaven, en els diners; moltes altres coses, més importants, omplien el seu temps. Ara, però, tot és diferent, ja no riuen mirant la tele, ell passa llargues estones amb els ulls fixos a terra, ella no es recorda d'agafar-li la mà quan l'ascensor engega. Ja no parlen dels néts, ni d'excursions, ni del Barça. Gràcies a la caixa, aquest matrimoni només parla de diners.
