El final de Ciutadans ha acabat sent un espectacle deixatat i lamentable, coherent —això sí— amb la profunda indecència que ha marcat la trajectòria del partit, des de la seva presentació en societat al Palau de la Música, l'any 2006, fins a aquest mateix dimecres, en què la seva portaveu al Parlament, Anna Grau, ha anunciat amb un tuit que deixa el partit i la política. Uns dies abans havia sortit també per la porta del darrere el secretari general, Adrián Vázquez. Un personatge tan irrisori com ells, Carlos Carrizosa, ha aconseguit mantenir-se dempeus dins les ruïnes de la formació, guanyant un torcebraç contra els abans esmentats. Naturalment, tot plegat no té cap interès, cap rellevància. Vividors, paraicaigudistes, personatges a la recerca d'una forma de vida més o menys regalada. Les darreres i decadents fites en la història d'una organització que va fer de la demagògia, el victimisme, la mentida i la fractura social les seves banderes, a la recerca d'una confrontació que tenia una llengua (una llengua, i tot el que un discurs crispat i intoxicador va ser capaç d'associar-hi) com a detonant i a la vegada com a víctima. El seu mèrit en aquests divuit anys haurà estat accelerar la caiguda de la política espanyola, i la catalana, en la polarització i l'empobriment del debat polític, un fenomen que és general arreu d'Occident, però que té expressions particulars a cada país. I més en concret, forçar (tampoc no costa gaire) la deriva del PP cap al seu costat més proper a l'extrema dreta, i a la vegada facilitar l'aparició de l'extrema dreta de Vox, que combina elements dels seus referents europeus i americans amb d'altres que procedeixen del franquisme i el falangisme, i en general, de la llarga tradició autoritària espanyola. Tots aquests ingredients ja formaven part de la recepta de Ciutadans, per molt que el partit es presentés (segons el moment) com a liberal, socialdemòcrata, de centreesquerra reformista o el que vostès vulguin.
Un altre pols que s'ha mantingut els darrers dies dins l'espai polític que als seus habitants els agrada anomenar constitucionalisme, i que en realitat no és més que ultranacionalisme espanyolista, ha estat el que ha enfrontat Alberto Núñez Feijóo amb Alejandro Fernández, i que novament s'ha saldat amb victòria per al català, perquè després diguin. A Alejandro Fernández, que és un bon amic meu, el feliciten molt tots aquells que no el votaran mai, i s'ha de dir que no n'hi ha per a menys: les enquestes li auguren un bon resultat que li permetrà seguir sent allò que ha estat sempre, és a dir, un personatge completament irrellevant. Irrellevant però ocupant més escons, això sí. Com el seu adversari Feijóo, que treu bons resultats a les enquestes, però no tan sols no va aconseguir ser president del govern d'Espanya, sinó que ha de continuar fent aparatosos malabarismes per mantenir-se al capdavant del PP. Aprofitem aquests dies de recolliment per meditar sobre els mals moments que han d'entomar els bons patriotes a causa del seu amor desinteressat per Espanya.
