El Tribunal Suprem contra l’estat de dret
El dret, com a organització social, es basa en dues premisses: certesa i igualtat. Davant de les societats que es basen en l’arbitrarietat dels poderosos o la força bruta, el dret ofereix aquests dos avantatges essencials. Permet regir-nos a través de normes que són les mateixes per a tots i que podem conèixer per endavant. Aquesta objectivitat és la que ens dona tranquil·litat i permet que ens reconeguem com a ciutadans i ciutadanes.
No obstant això, de vegades sembla que l’Antic Règim no se n’ha anat del tot i que hem de seguir lluitant pel que és evident. La cosa es posa especialment dramàtica quan qui soscava els principis essencials de l’estat de dret és ni més ni menys que el Tribunal Suprem. És el que passa a propòsit de la decisió d’admetre ara les impugnacions contra l’indult als condemnats pel Procés.
Tècnicament, l’assumpte és fàcil. Correspon exclusivament al govern espanyol utilitzar la potestat de gràcia. Es tracta d’un poder excepcional que permet a l’Estat suavitzar les conseqüències socials d’algunes sentències judicials. És una facultat estrictament política que exigeix valorar l’oportunitat política i social d’eximir algú de complir la condemna que se li ha imposat. Com que és una decisió política que serveix com a contrapès a l’aplicació estricta de la llei per part dels jutges, resulta lògic que no pugui ser revisada per aquests mateixos jutges. Quan s’atorga un indult els jutges només poden vigilar que s’hagi fet seguint el procediment establert, però no els correspon jutjar-lo pronunciant-se sobre si hi estan d’acord o no.
Així, el govern de Pedro Sánchez va entendre que les circumstàncies polítiques aconsellaven l’indult parcial als líders del procés secessionista condemnats i, després de sentir els informes pertinents, va fer servir la potestat que li dona la Constitució per posar-los en llibertat.
Tot i així, la dreta política nacionalista espanyola va recórrer l’assumpte davant del Tribunal Suprem. Des que va perdre les eleccions generals i, consegüentment, la majoria parlamentària, sembla que aquesta dreta espanyolista s’ha atrinxerat en la judicatura. L’autèntica oposició al govern està, massa sovint, en jutges i magistrats que, menyspreant el seu paper de poder neutral, adopten pronunciaments polítics destinats a soscavar les polítiques progressistes.
En aquest cas no ho van aconseguir gràcies al fet que la majoria de la sala tercera del Tribunal Suprem va entendre amb tota lògica que els partits polítics no estan legitimats per recórrer els indults perquè no tenen, com exigeix la llei, un interès directe en l’assumpte. Ells adduïen que tot el que faci el govern té transcendència política i, per tant, afecta els seus interessos. L’argument és jurídicament tan esbojarrat que implicaria que els partits tindrien legitimitat universal per impugnar qualsevol cosa. Així que, raonablement, no se’n va admetre el recurs. Fins aquí tot és correcte. Només que la inadmissió es va produir per tres vots contra dos. Els dos dissidents eren magistrats molt propers al Partit Popular que estaven disposats a fer una excepció per a aquest cas respecte a les regles habituals d’admissió.
Però aleshores entren en joc les misèries d’un sistema judicial massa donat a les martingales i els jocs de poder. La secció que va decidir estava composta tan sols per cinc magistrats, i no pels set o vuit habituals. La causa és que el CGPJ porta tres anys sense renovar-se com exigeix la Constitució i, per tant, no pot nomenar jutges nous que supleixin les vacants que es produeixen al Suprem. Dels cinc que inicialment van decidir, una va ser destinada a un altre lloc i substituïda per una magistrada conservadora. De sobte, els conservadors passen a tenir majoria. Així que el Partit Popular, Ciutadans i Vox demanen al tribunal que reconsideri la seva decisió i… màgia! On el Tribunal Suprem va dir una cosa, ara diu el contrari.
La llei no ha canviat. No han canviat les circumstàncies del cas, ni res. L’única cosa que ha canviat és que ara la majoria dels jutges que decideixen tenen vincles directes amb un dels recurrents: el Partit Popular. Formalment diran que són jutges diferents i que tenen diferents interpretacions de la llei. Però quina casualitat que els magistrats que han estat alts càrrecs del PP o proposats pel PP per a un alt càrrec judicial sempre interpreten la llei de la manera més favorable als interessos del PP, encara que sigui jurídicament absurda.
A les facultats de dret s’ensenya que la funció del Tribunal Suprem és assegurar que hi hagi un criteri únic en l’aplicació de la llei. Però sembla que això era abans. Quan no funcionava com a tribunal al servei d’interessos estrictament polítics. En determinats assumptes sembla evident que la decisió final no depèn de com argumentin de bé els advocats participants. Ni tan sols del que diguin les normes aplicables. Les decisions del Suprem, segons sembla, depenen exclusivament de quin partit polític promocioni els magistrats implicats.
Més i tot: si el Tribunal Suprem dicta una resolució només cal esperar que canviïn els seus magistrats i n’entrin altres de propers a determinat partit polític perquè immediatament corregeixi el seu posicionament i en dicti un altre de contrari. A això hem arribat al més alt òrgan judicial espanyol.
El precedent és gravíssim. La politització de la justícia espanyola està assolint nivells inacceptables. Els jutges del Tribunal Suprem són nomenats a dit pel partit polític que controla el CGPJ i sembla que, a més, no són capaços de mantenir un mínim de neutralitat. Casualment les seves sentències donen massa sovint la raó als partits que van nomenar els jutges. El desvergonyiment cada vegada té menys límits. El Tribunal Suprem continua sent un tribunal i continua sent suprem, però sembla que ja no imparteix justícia, sinó política.
Adeu a l’estat de dret.