Tribunal de Comptes: la repressió invisible

El lawfare és un concepte d’origen anglès encunyat els anys setanta del segle passat que es pot traduir com a guerra jurídica. Ha posat nom a una situació que no és nova, però que fa més identificable allò que fa dècades que succeeix. Serveix per referir-se al que passa quan determinades instàncies judicials o organismes públics utilitzen de forma abusiva, i fins i tot il·legal, els procediments que preveu la llei per perseguir els adversaris polítics i imposar-los penes i sancions que els puguin perjudicar greument. Sota l’aparença de legalitat i basant-se en el compliment de determinades formalitats, es presenta com un rutinari compliment de la llei allò que, a la pràctica és una pura arbitrarietat. Ben bé es podria resumir amb aquella cèlebre frase atribuïda a Groucho Marx, quan deia “No pateixi, li garanteixo un judici just i després l’afusellaré!".

L’estat espanyol té una llarga tradició en aquesta pràctica de fer servir la llei contra els adversaris per aconseguir beneficis polítics o objectius ideològics. És paradigmàtica l’expressió "Que surja el efecto sin que se note el cuidado" quan, aprovat el Decret de Nova Planta, el 1716, es volia aplicar la llei per acabar amb la llengua catalana. Disfressats de legalitat, hi ha uns objectius polítics no confessats al servei de qui controla el poder.

Més recentment, de tot això a Catalunya n’hem dit judicialització de la política, i d’exemples en tenim a cabassos. Ara mateix, nou persones estan tancades a la presó i unes quantes més són a l’exili perquè, després de construir un decorat jurídic basat en una violència que no va existir, s’ha construït un delicte de sedició retorçant els fets i la llei per poder justificar una condemna. També hem vist com un òrgan administratiu com la Junta Electoral ha fet el mateix per forçar la inhabilitació del president de la Generalitat. I el mateix passa amb les desenes de persones encausades que, gràcies a la creativitat dels atestats policials i de la Guàrdia Civil, han de suportar acusacions sense fonament que els poden comportar anys de presó. El paper potser ho aguanta tot quan es retorcen els fets, però en un estat de dret hauria de prevaldre la realitat i les evidències per sobre de les ànsies de càstig, revenja o escarment.

Per seguir amb exemples d’aquest tipus, també podem recordar les denúncies polítiques que en determinats períodes es feien a propòsit de les inspeccions de l’Agència Tributària. ¿Quantes vegades hi ha hagut la impressió que s’han utilitzat aquestes eines per exercir pressió sobre persones, empreses o institucions, que han vist com la maquinària burocràtica se’ls llançava a sobre i han hagut de dedicar esforços ingents a demostrar que havien actuat correctament? 

En tot aquest entramat hi ha un altre actor, que, tot i estar reconegut a la Constitució i tenir quatre dècades de vida, ha passat molt desapercebut. El Tribunal de Comptes, format per 12 membres designats pel PP i el PSOE a través del Congrés i del Senat, entre altres funcions, té la capacitat d'iniciar procediments judicials contra qui ells considerin que han fet un ús irregular dels diners públics. Està fora del poder judicial, no es compon de jutges ni magistrats, però en canvi pot dictar sentències que poden comportar la ruïna absoluta de les persones enjudiciades. Entre aquests dotze reputats consellers del Tribunal hi ha Manuel Aznar López, germà de l’expresident del govern espanyol, o Margarita Mariscal de Gante, exministra de Justícia del govern d’Aznar. 

En tota l’arquitectura emprada per perseguir l’independentisme aprofitant, de forma il·legítima, els instruments de l’Estat, el Tribunal de Comptes està exigint quantitats milionàries a una seixantena de persones. Es reclamen 4,1 milions d’euros als membres del Govern del president Carles Puigdemont i alguns alts càrrecs i funcionaris d’aquest període per l’organització del referèndum de l’1 d’Octubre, i sota el paraigua del mateix procediment, d’aquí un parell de setmanes coneixerem l’import milionari que es reclama a 40 persones més per despeses vinculades a l’acció exterior feta entre el període 2011 i 2017, que se sumarà a la condemna de més de 5 milions d’euros dictada contra el president Artur Mas i tres consellers, per la consulta del 9-N. Tot plegat, un despropòsit i un abús fet en nom de la llei.

Entrar en el laberint del Tribunal de Comptes és com entrar a la gola del llop. Des del primer moment la indefensió i l’arbitrarietat són la marca de la casa. L’acció del Tribunal de Comptes sembla més inofensiva que posar gent a la presó, però suposa un acte de repressió duríssim contra dotzenes de famílies, que es poden veure arruïnades, amb nòmines i cases embargades, que mereixen tot el suport i la solidaritat. És, sense pal·liatius, una venjança amb el pretext de la llei per servir un objectiu ideològic. Una repressió invisible, però demolidora.

Carles Mundó és advocat i exconseller de Justícia