A la cultura japonesa, com és sabut, la mort no es viu com un tabú sinistre, sinó que la transitorietat de la vida s’accepta d’una manera molt més natural i pràctica que a Occident. També sabem que el color del dol, durant els ritus funeraris japonesos, és el blanc, i que celebren un Dia dels Difunts per rebre les ànimes dels familiars que han marxat, que acudeixen guiats per les llanternes de paper enceses. Aparentment, la mort rep un tractament menys dramàtic i tremendista que a la nostra societat.
Segurament per això a moltes novel·les japoneses la qüestió de la pèrdua i el dol hi apareix, però amb un to més subtil i delicat que a la nostra literatura. De vegades, la narrativa japonesa adquireix un to de faula que ens la fa fins i tot una mica pueril.
La novel·la El petit estudi dels records perduts (La Campana), de Sanaka Hiiragi, ens presenta el cas d’un fotògraf que és una mena d’agent de duanes entre la vida i la mort. Hirasaka rep els clients, els comunica que han mort i, mentre els ofereix una tassa de te, els entrega una col·lecció de fotografies de la seva vida i els demana que en triïn una de cada any que han viscut (només una?!?). Fins aquí només es tracta d’una versió del nostre mite de veure passar la vida pel davant quan estàs a punt de morir. Però, en aquesta novel·la, el protagonista fa un pas més: anuncia al mort que li serà permès revisitar un moment del seu passat, un instant que consideri que ha estat important per a ell.
I aquí ve quan el maten (vull dir a nosaltres, els lectors, que els personatges dels llibres ja són morts). Per què és inevitable, arribats aquest punt, preguntar-se quin moment triaríem, cadascú de nosaltres, de la nostra vida, per poder revisitar-lo. És molt i molt difícil triar-ne només un.
Segurament, d’entrada, faríem un repàs ràpid per allò que se’n podria dir, a la manera de Zweig, els moments estel·lars de la nostra vida: el naixement dels nostres fills, el dia que vam conèixer el nostre gran amor, el moment d’acomiadar-nos de les persones estimades, el dia que vam rebre la notícia que estàvem curats o que seríem avis, o que vam tenir un gran èxit professional.
Impossible triar. És aleshores quan pensem que potser seria millor repescar un instant menys transcendental. Buscar i remenar entre tots els dies “normals” de la nostra vida, els que vam viure sense ser massa conscients que ens trobàvem bé i estàvem ben acompanyats i que allò mateix era la felicitat.
Amb un batre d’ulls anem projectant les diapositives d’una escena d’estiu a la platja, el fill petit arrebossat de sorra, el gran jugant a pales amb el seu pare, l’escalfor del sol a la pell. Un altre batre d’ulls i som al voltant d'una taula concorreguda, entre les vinyes verdes i els amics que alcen les copes i les fan xocar. I encara un altre parpelleig i veiem un matí de Reis de quan érem petits i els pares eren joves i els germans xisclaven de pura felicitat.
Però encara –a la tercera va la vençuda– podem tancar més el focus. A dins de cadascun d’aquests moments hi ha instants que destaquen com cuques de llum en la foscor: has mirat el fill petit per netejar-li la sorra de la cara i ell, que encara no parla, t’ha regalat un somriure que només reserva per a tu, o al dinar entre les vinyes, un amic, en passar per darrere teu, t’ha abraçat breument, o els pares, mentre nosaltres desemboliquem regals, s’han mirat d’aquella manera que es miraven.
Són instants lleugeríssims que, posats en una balança, no compensarien de cap manera el pes del dolor i de la por i de la tristesa. O, espera, com que n’hi ha tants, potser sí.
