En la pugna amb el seu soci de govern per la bandera feminista, Sánchez va sortir de l’últim congrés del PSOE comprometent-se a “abolir” la prostitució. És clar que podrà aprovar lleis punitives que sancionin el sexe de pagament, però no acabar amb l’activitat. A tot estirar, aconseguirà ficar-la encara més sota la catifa. L’efecte conegut d’aquest tipus de legislació a tots els països on s’ha aprovat no ha estat la millora de la vida de les prostitutes, sinó l’augment de la clandestinitat de la seva activitat i, per tant, l’increment de les seves dificultats i precarietat -i les de les víctimes de tràfic.

Per la seva banda, el ministeri d’Igualtat ha introduït a la nova llei de llibertat sexual articles que criminalitzen l’entorn de la prostitució. Les treballadores sexuals organitzades han explicat que aquests articles els dificultaran treballar de forma autònoma i que poden acabar desnonades. Però el govern no vol escoltar-les i ni tan sols s’hi ha assegut a parlar per saber què pensen les que seran les principals afectades per aquesta legislació. Sí que ho han fet PNB, Bildu, JxCat, la CUP i En Comú Podem, que han demanat que es retirin aquests articles d’una llei que se suposa que va sobre el consentiment de les dones. Només sí és sí, excepte quan es cobra per això. Aleshores no es pot -o no s’ha de?- consentir. El missatge social que es difon des de l’Estat és que una prostituta no pot negociar els serveis o fer valer els seus drets. Si no poden consentir mai, si tot client és un violador, com poden denunciar les agressions sexuals i els abusos que pateixen?

Sí, la indústria del sexe és patriarcal i s’hi donen situacions brutals d’explotació. Les prohibicions hi contribueixen. Històricament, la millor manera per lluitar contra l’explotació ha estat poder organitzar-se per combatre-la i obtenir drets laborals. Si apostem per les penalitzacions, per donar més poder a la policia i als jutges sobre les vides de les prostitutes, la conseqüència és que no poden lluitar contra aquesta explotació. També patiran més desnonaments, multes -les de la llei mordassa -, que els prenguin els seus fills o acabaran a la presó, tancades a CIEs o deportades, fins i tot les mateixes víctimes de tràfic. La veritat és que si els preocupa la seguretat de les dones el camí és un altre: és el de la descriminalització. També en la lluita contra el tràfic, en què són les fronteres i la manca de drets de les migrants irregulars les que les empenyen a caure en mans de les xarxes mafioses.

Quan es parla de despenalitzar i donar drets no es parla de regular -com a Alemanya- en benefici dels empresaris del sexe, sinó de donar més poder a les prostitutes sobre les condicions en què exerceixen, que ho puguin fer amb la màxima autonomia, que tinguin més facilitats també per poder deixar-ho. Per exemple, a la legislació de Nova Zelanda, el model més complet de despenalització, quan les treballadores sexuals decideixen abandonar la seva activitat reben immediatament la prestació de desocupació. (I no, a les oficines d’ocupació no ofereixen a ningú treball sexual.)

Sota aquest model es despenalitza la treballadora sexual, el client, terceres persones com gestors, xofers i arrendadors, i es regula la indústria sexual mitjançant el dret laboral. L’adquisició i la facilitació de serveis sexuals queden sotmeses a les mateixes lleis sobre l’explotació, l’assetjament i la violació que s’apliquen en els altres contextos. Evidentment no és una solució màgica perquè els perills de la prostitució desapareguin -sobretot per a les migrants sense papers- però des que es va aprovar, les treballadores sexuals diuen que tenen més capacitat de negociació amb els clients i els seus patrons, més possibilitats d’autoorganitzar-se per treballar soles o amb companyes -i no per a tercers- i menor estigma. També se senten més protegides per la policia -aquesta altra institució patriarcal- i pateixen menys abusos per part seva.

Nuria Alabao és periodista i antropòloga.

Dossier Prostitutes: víctimes o treballadores?

Vés a l’ÍNDEX