En vuit anys, les operacions per extreure implants de pit s’han duplicat a l’estat espanyol. Les raons que expliquen aquest augment tenen a veure amb la caducitat dels implants i amb la moda. Si no s’extreuen després dels 10 o 15 anys poden portar problemes de salut greus i el que abans es portava, ara ja no es porta. La imatge femenina ha canviat i ha passat de “la voluptuositat dels pits a la naturalitat”, segons Jaume Masià, director del Servei de Cirurgia Plàstica i Reparadora de l’Hospital de Sant Pau. Moltes de les dones que se’ls van posar fa vint anys s’han trobat que se’ls han de canviar, i ara, amb 45, no els agrada la idea de tornar a passar per quiròfan als 60 o 65 per tornar a fer un canvi. Parlo d’estètica, purament, no de les reconstruccions mamàries que es fan derivades del càncer de mama. Òbviament, aquestes no tenen res a veure amb les modes. I parlo de com la moda ens condiciona a modificar els nostres cossos.
Una altra dada estètica. Els tatuatges. Una moda que ha passat de ser marginal molts anys enrere a ser, actualment, predominant. El que ara pràcticament es pot considerar marginal és no ser portadora de cap tatuatge al cos. Sobre gustos no puc discutir, però havent-hi calcomanies, ¿quina necessitat tens de casar-te amb una mala idea per sempre? Segons un estudi, el 60% de la gent que es fa un tatuatge se'n penedeix al cap de cinc anys. La tendència de fer-se tatuatges, que ha augmentat exponencialment, també està vivint l’efecte contrari, augmenta el nombre de persones que els vol eliminar. Els seus, s’entén. No els dels altres. Encara que si a mi em deixessin... Callo. En tot cas, els motius per desfer-se dels tatuatges van des de canviar d’opinió, a canviar de parella o de feina. I la manera de fer-ho no és fàcil. Per això insisteixo en les calcomanies, que amb una mica d’aigua t'ha passat el mal moment. Amb els tatuatges necessites calés, temps i el llindar del dolor en forma.
Fora bromes, essent com som, és normal que tinguem també la necessitat de provar coses. I els tatuatges s’han fet a tot arreu del món al llarg de la història. Han anat canviant, això sí, les raons i les formes. I abans, la gent que se’ls feia no se’ls treia mai. Els pits de les dones, en canvi, no es treien ni es posaven. Aquest és un fenomen molt més recent que té a veure amb l’estètica però també amb la pressió social, l’autoestima, el masclisme i el poder adquisitiu. Fa anys, una mare britànica obsessionada amb la cirurgia estètica va regalar a la seva filla de set anys un val per una operació de pits i una liposucció que, legalment, només es podria fer a partir dels 16 anys. Avui en dia hi ha pares i mares que regalen a les seves filles una operació de pits quan fan 18 anys. Només per estètica. Per raons mèdiques no hi hauria cap debat. Però aquest debat és etern i el poc que podem fer és decidir què fem nosaltres amb el nostre cos i no jutjar què fan els altres amb el seu. La conclusió, en tot cas, és que totes les pròtesis, també, s’acaben deteriorant amb el temps. Però que els teus pits envelleixin no fa que els hagis de reemplaçar, només que els hagis d’acceptar. No és poca cosa.
Tenim molts problemes amb els nostres cossos. Per més que es parli de tants temes que fins ara eren tabú, hi ha molta carrincloneria i poca profunditat existencial. A més, continuen imperant uns models que no ajuden, fins i tot quan es volen incorporar cossos no normatius o d’edats diverses posen persones dins el model de bellesa estàndard, però amb més pes o amb més anys. No és la realitat. Però la realitat és que nosaltres tampoc no volem ser reals.
