Treure’s el mort de sobre
Dijous a la nit TV3 va estrenar Caigut del cel, un programa que segueix el rastre d’herències no reclamades per trobar-ne els hereus. A la promoció que hem vist les últimes setmanes a la cadena la idea semblava boníssima i Roger Coma un bon amfitrió. Els processos de recerca televisiva solen ser llaminers. Semblava que ens haguéssim de trobar amb una barreja d’història, culebró i drama amb el suspens de saber qui s’emportarà la morterada inesperada caiguda del cel. Però la idea potser era millor sobre el paper que portada a la pràctica. Caigut del cel sembla víctima de molts entrebancs en el procés de preproducció que desvirtuen el projecte.
Les productores solen començar amb el millor dels programes. Si el de dijous era el bo, fa patir una mica com seran els altres. El resultat va ser decebedor. Hi pot haver influït que els esculls legals que envolten el dret successori són poc agraïts d’explicar en l'àmbit televisiu. I potser caldria haver afegit que a Catalunya regeix una llei pròpia per a les successions que, a l’hora d’acceptar una herència, s’ha de tenir en compte.
La trama d’investigació va esdevenir un exercici més teatral que efectiu. Es notava falsejada o feta per embolicar la troca i proporcionar minuts de programa. Sorprenia que no hi sortís cap advocat i es deixés tot plegat en mans d’uns insòlits genealogistes que, francament, no despertaven gaire confiança. Més aviat semblava que el programa els oferís una plataforma per publicitar el despatx.
Caigut del cel desprenia indefinició. La causant, la pobra víctima escollida per rastrejar-li la vida sense aparent autorització, va ser una tal Cristina Azcona. No vam saber com ni per què la van triar a ella. El programa posava el focus en un regal caigut del cel que no es va concretar mai i se’n va donar una idea molt vaga. És obvi que la llei de protecció de dades deu fer el programa pràcticament impossible. ¿Us imagineu que un cop morts sou escollits per un programa de televisió perquè us investiguin la vostra vida? ¿Que furguin qui vau estimar? ¿Que revelin una vida sentimental que potser vau procurar mantenir amagada? En tot cas, l’espectador no acaba d’interessar-se gaire per la difunta ni pels embolics de l’arbre genealògic.
Caigut del cel no s’esforçava gaire en les formes. No hi ha un crescendo narratiu. Cap sensació d’estar cada vegada més a prop de descobrir el final. I, quan es troba el parent afortunat, no hi ha cap mena de preparació, posada en escena ni clímax. Roger Coma, que a vegades semblava posseït pel seu personatge de Com si fos ahir, ni tan sols podia explicar-li què podia heretar, el valor dels béns, ni què li suposarà acceptar-ho. De fet, l’audiència es va quedar sense saber com acaba la història. Després d’aquell trajecte ambigu arribaves al final amb la sensació que el programa, en comptes de comunicar el guany d’una fortuna, més aviat es treia el mort de sobre.
