Trets i narració esportiva
Tinc accés esporàdic a la plataforma Movistar+. I em topo sovint amb el canal dedicat en exclusiva a les competicions de videojocs que en diuen e-sports. I si vostès són una mica com jo, sabran que la setmana passada va ser Bloomsday i desconeixeran absolutament que la setmana que ve se celebra el Gamelab, la fira d’aquests “esports electrònics” que estan en tan bon moment a Barcelona.
Encuriosit per tanta serendipitat gamer, m’he dedicat a mirar-me amb atenció les partides que retransmet Movistar de Counter-Strike i, sincerament, he flipat molt.
No tant perquè tot aquell gavadal de trets i explosions se’m fa inintel·ligible com pels locutors que retransmeten la partida (en lloc de locutors se n’ha de dir casters). Desconec el motiu i l’origen d’aquest nom, però els casters copien l’estil narratiu de la pitjor tradició de comentaristes esportius espanyols. Volum tavernari, velocitat d’expressió proporcional a la pèssima vocalització i una utilització holística dels llocs comuns. És com Los Manolos, però entre bruixes i metralladores.
Però el que és estranyament paradoxal és la col·lisió (narrativa i fins a cert punt moral) entre “com s’explica” la partida i “allò que passa” a la partida.
Counter-Strike va de dos grups. Uns són uns malvats terroristes i l’altre són forces de l’ordre. Com a bon shooter o videojoc de trets, les diferències polítiques entre ambdós grups es dirimeixen amb Kalàixnikovs, M2 Brownings i ganivets de campanya. Res de diàleg intercultural.
Els comentaristes fan les mateixes inflexions emotives que farien si Messi driblés els rivals, però en realitat expliquen com li metrallen el cap a algú. La tensió d’un córner és equiparable a la narració d’un tret al clatell en una cantonada. De fet, a l’hora de valorar un jugador, es parla de com “acumula més de trenta apunyalaments aquesta temporada”.
És a dir, que mentre les accions terroristes reals són cada dia més virtuals i pròpies d’un videojoc, l’agonia de la narració esportiva es trasllada a escenaris de guerra.
