Aquests dies, després de la convocatòria electoral, periodistes i spin doctors debaten sobre quin partit polític ha estat més encertat tàcticament. Com si parlessin de futbol. Com si l’astúcia o el timing fossin els valors centrals de la gestió pública. Resulta una mica decebedor. Ja entenc que aquesta mena d’anàlisis resulten atractives per als aficionats, però una mirada una mica més elevada per part de tothom posaria el focus en un fet que no admet debat i que té molta més transcendència per als ciutadans: ni Barcelona, ni Catalunya ni Espanya no tindran pressupostos aquest 2024.
En el cas català, la situació no podria resultar més inoportuna: la Generalitat tenia més diners que mai per gastar, més urgències que mai per abordar, i la funesta perspectiva d’un canvi en les regles fiscals europees que farà que els pressupostos del 2025 –si mai tiren endavant– siguin força més restrictius. L’aprovació dels comptes elaborats per la consellera Natàlia Mas hauria estat bona per al país. Les queixes dels sindicats, el tercer sector, els mestres, els sanitaris o el món de la cultura, per dir només alguns dels damnificats, han estat severes i comprensibles. Cap raonament de tipus tàctic o electoralista no justifica aquesta irresponsabilitat. I aquí els grans assenyalats són els comuns (ho va fer dissabte Ignasi Aragay en un lúcid article) però gairebé tots els partits hi tenen la seva part de culpa. Tot i que és una evidència que Pedro Sánchez i Pere Aragonès haurien preferit tenir un any al davant amb els pressupostos aprovats.
L'única bona notícia de la convocatòria electoral és el previsible retorn de Carles Puigdemont a l’arena política. És bo que torni (com Comín, Rovira i Puig) per una simple qüestió de justícia, tot i que el que seria just de debò és que els qui, a diferència de Puigdemont, van passar-se tres anys a la presó a causa del Procés, com Junqueras, Romeva i Turull, també recuperessin el dret a ser elegits. Però més enllà d’això, és evident que Puigdemont, sacralitzat pels seus, demonitzat per més de mig Espanya, necessita convertir-se en un polític “normal”, que pugni a l’arena política com els altres, que ens expliqui què pensa del Hard Rock o de l’impost de successions, de si mantindrà el diàleg amb el PSOE o aixecarà la suspensió de la DUI, com deia encara –no fa pas tant– l’octubre del 2022; tot això, sense l’aura de messies o de dimoni que uns i altres li han volgut penjar. Ho necessita el país, per començar a allunyar-se de la dinàmica manicomial de l’Espanya mediàtica. Ho necessita l’independentisme, si realment volem fer un reset que ens allunyi del fiasco del 2017. I també ho necessita Junts per acabar de definir els contorns del seu projecte.
Pel que fa a la resta, no crec que el resultat electoral suposi cap salt endavant ni enrere, cap cop de volant ni cap acceleració històrica. ERC vendrà responsabilitat, el PSC ordre, i Junts Puigdemont com a símbol. Tots tres, o almenys dos d’ells, hauran d’entendre’s, tant aquí com a Madrid. Per tant, uns i altres hauran de modular les seves fílies i fòbies, compartir terreny de joc, perquè tots tres junts formen el retrat robot més aproximat de la Catalunya real. Un retrat en el qual no hi faltarà una pinzellada d’ultradreta, potser també amb V.O. catalana. No és el que voldríem veure al mirall, però és el que hi ha. Per sort, les circumstàncies, fins i tot les més instal·lades, caduquen un dia o altre.
Això sí: els que governin, ho hauran de fer amb menys diners. Quin remei.
