La triple victòria de Sánchez a Catalunya

Les incògnites sobre la formació de govern a Catalunya es mantenen però és indubtable la victòria tant del PSOE/PSC com d’ERC. La del PSOE és triple. La primera, perquè és el partit més votat. Encara que li sigui difícil formar govern -en política institucional mai hi ha res impossible, sobretot amb pactes-. El fantasma del tripartit encara plana sobre el Parlament. El més important d’aquesta victòria és que si l’aposta per la candidatura de l’exministre de Sanitat ha estat un test sobre la percepció dels ciutadans de la gestió de la pandèmia, diguem que aprova amb nota. Illa gairebé duplica els resultats d’Iceta. Sánchez respira alleujat.

Passi el que passi el dia després de les votacions, la segona victòria del PSOE és que ERC ha guanyat el duel amb Junts -encara que sigui per poc marge- i per fi pot liderar el bloc independentista. La línia pactista de Junqueras, que s’allunya de la unilateralitat, en surt reforçada. ERC tampoc ha estat penalitzada pel seu suport al govern espanyol, fins i tot encara que no hagi sabut explicar bé què ha aconseguit a canvi d’aprovar els pressupostos. Sembla, doncs, que Sánchez podrà seguir comptant amb el suport dels 13 diputats republicans al Congrés, encara necessaris per acabar la legislatura.

El tercer triomf de Sánchez és que la dreta espanyola segueix dividida. Cs passa de primera força a la irrellevància, es va diluint com un terròs de sucre -com es va diluir UPyD- i sembla destinat a integrar-se al partit de Casado. Malgrat aquesta possible fusió, Vox reafirma amb aquests resultats la seva independència dels populars, el partit de què una vegada van formar part. La ultradreta, per tant, és un aliat inesperat per a Sánchez, perquè mentre es consolidi el PP tindrà molt poques possibilitats de tornar a governar Espanya. (O almenys l’hi posarà difícil fent-li perdre escons pel camí.)

Per la seva banda, Pablo Iglesias també deu estar de celebració. En Comú Podem manté el nombre d’escons i no es desploma com Podem a Euskadi o Galícia. Però, sobretot, podrà tirar endavant amb la seva estratègia de sostenir el govern central amb suports dels partits nacionalistes perifèrics per taponar la possibilitat, preferida per Sánchez, d’un pacte amb Cs.

És poc probable, doncs, que el que passa al Congrés canviï radicalment. Fora de Catalunya no s’està fent gaire cas a aquestes eleccions. La mirada està posada en un altre lloc: en la pandèmia i en l’amenaça de la crisi, que ja mossega. Però a Catalunya, en realitat, i més enllà del destí dels presos, tampoc sembla que es pari gaire atenció al que passa a Espanya. Ara bé, els partits catalans amb representació al Congrés haurien d’estar més pendents del que passa a Madrid i, en concret, del que succeeix amb els fons de reconstrucció europeus. Aquests milers de milions que encara no se sap bé a què es destinaran i com es gestionaran. El PNB i Compromís ja estan en això. Els independentistes catalans sembla que es van perdre en el camí a Ítaca.