Tres trobades amb la Hillary
Juliol del 2004. Boston. Un restaurant al centre. La periodista Tina Brown hi ha convidat Hillary Rodham Clinton i una sèrie de personalitats: Caroline Kennedy, el director de cinema Michael Moore i l’exsenador George McGovern. El que més t’impressiona d’entrada és l’aspecte juvenil de la senadora, el seu riure alegre i uns ulls blaus, una mica massa rodons, que et miren de fit a fit amb curiositat.
I, de vegades, durant una fracció de segon, una ombra li enterboleix la mirada; una ombra que reflecteix un patiment callat, obstinat i no del tot contingut. Fa cinc anys va ser la dona més humiliada dels Estats Units. El món sencer va escrutar -i encara escruta- les seves emocions, la seva intimitat i reaccions, els seus llençols. Pot parlar tant com vulgui de política nacional i internacional. Pot pregonar les virtuts de John Kerry, a qui el partit acaba de designar candidat a barrar el camí de George W. Bush cap a un segon mandat. Pot estendre’s amb tota mena de detalls sobre la seva idea del càrrec de senadora de l’estat de Nova York, amb el qual fa veure que ja en té prou. Però hi ha una idea, políticament poc correcta, que no em puc treure del cap, fins al punt que no em resisteixo a la temptació de consignar-la en el diari de viatge que publica l’ Atlantic Monthly : per venjar el seu marit i alhora venjar-se d’ell, per netejar l’honor familiar i demostrar com pot ser una presidència Clinton sense màcula (Philip Roth acaba de publicar La taca humana, una magnífica novel·la), aquesta dona serà tard o d’hora candidata a la presidència dels Estats Units; tindrà l’ambició d’entrar com a presidenta al maleït Despatx Oval, que ha sigut l’escenari de la seva desgràcia íntima, pública i planetària, i el més probable -concloïa el meu article-és que ho aconsegueixi.
Març del 2011. París. Hotel Westin. La senadora s’ha convertit en secretària d’Estat de Barack Obama. Ha dominat amb la seva aura la cimera del G-8, que tot just s’ha acabat i de la qual França ha sigut el país amfitrió. Són les deu del vespre. L’espero al peu de l’ascensor, al vestíbul de l’hotel, amb Mahmud Jibril, un dels líders de la insurrecció líbia, que ha vingut expressament a París per defensar la causa del seu poble.
“Em pensava que era a Líbia!”, exclama en veure’m. “Precisament acabo d’arribar...”, li contesto, assenyalant Jibril. “De debò? Amagat en un camió de verdures? Amb ell?” I deixa anar una d’aquelles fortes riallades que, com vaig observar a Boston, li aixequen els pòmuls, que de natural ja té força alts. Després, seriosa de sobte i acompanyada d’un home que veig per primera vegada i que és ni més ni menys que J. Christopher Stevens, el jove ambaixador dels Estats Units a Líbia i futur màrtir del jihadisme, s’endú Mahmud Jibril a la seva suite per mantenir-hi una reunió que durarà gairebé una hora.
Quan torna Jibril, gairebé una hora després, està convençut que la conversa no ha anat bé. Es queixa que Clinton gairebé no ha badat la boca i que, per tant, ell ho ha fet malament: el seu al·legat en defensa dels civils que els Gaddafi han promès ofegar en rius de sang no ha funcionat. Sí que ha funcionat, però. El panorama que Jibril li ha pintat ha trasbalsat la secretària d’Estat. S’estremeix de por davant dels tancs que en aquell mateix moment avancen cap a Bengasi. I ella és qui, sense que ningú pugui entreveure els seus sentiments, aconseguirà convèncer el president Obama que sobretot no faci cas del secretari de Defensa, Robert Gates, contrari a la intervenció.
Emoció i sang freda. Humanitat, compassió i, alhora, el ferri sentit de la disciplina que cal per a una governació eficaç. Dos reflexos que, en aquesta ocasió, revelen una estadista impecable.
Febrer del 2012. Washington DC. Una sala de conferències amb parets revestides de fusta al setè pis del departament d’Estat. La guerra de Líbia ha arribat a la fi. Estic acabant de rodar el documental sobre el conflicte. He vingut a recollir el testimoni de Hillary Clinton, com ja he fet amb Nicholas Sarkozy i David Cameron. És el moment, sempre apassionant, de fer balanç i mirar-s’ho amb perspectiva. El moment en què els actors del drama, que de vegades han actuat en secret, juguen obertament les últimes cartes.
La Hillary es presta de bon grat a aquest exercici. Parla de la seva entrevista amb Jibril, i esmenta una determinada conversa no coneguda a la Casa Blanca o a l’Elisi. Ho recorda tot i no es penedeix de res. Té la sensació que, amb la seva actuació, ha sigut fidel als seus valors més preuats i al seu credo. No té cap dubte que els occidentals, en accedir a la petició d’intervenció de la Lliga Àrab, han evitat un Srebrenica nord-africà.
El que més em crida l’atenció és que ja preveu l’inici dels conflictes tribals i la futura pugna entre els islamistes per la puresa fonamentalista. Li preocupen les primeres violacions dels drets humans i sobretot les dels drets de les dones, que li sembla que es multiplicaran. No es fa gaires il·lusions sobre la història: mai es fa res tal com dicta la raó. Diu que cal temps per construir un estat i una democràcia. Cal una barreja de pragmatisme i fe, de paciència i audàcia, de respecte als altres i a nosaltres mateixos.
¿Aquesta preocupació per la “construcció d’una nació” és un advertiment? ¿És la seva contribució a una administració que, encara que no ho sàpiga ara, continuarà sense ella? ¿Explica a grans trets quina és l’ambició del seu programa com a presidenta?
Una cosa és segura: m’he reunit tres vegades amb la Hillary, i la tercera ha sigut quan l’he trobat més apassionada, més forta i més imbuïda del significat i el to de la gran pastoral americana. No m’estranyaria gens que, si ens tornem a veure, li hagi de dir “senyora presidenta”.
Copyright Project Syndicate