Ara que el Nadal s’ha esfumat, la meva ment l’ha revifat a la memòria per desgranar-lo. Alguna cosa ha canviat al llarg d’aquests anys. A casa ja no celebrem les festes amb el goig i l’opulència amb què havíem brindat temps enrere. Hem perdut aquella inconscient i efímera beatitud d’abans. Hi ha menys torrons, menys presents i menys galindaines. Sentim que hem d’esforçar-nos més i tenir més seny a l’hora de preparar els àpats i les cerimònies.
Quan jo era petita, l’exaltació que em provocava el desig d’obtenir regals feia que dormís amb els ulls oberts: encara no s’havia llevat ningú que jo ja havia posat els peus descalços sobre les rajoles, havia potinejat tots els regals que els Reis havien escampat pel sofà, la taula i la catifa, i havia recorregut el passadís una vegada i una altra amb la tenacitat i la veu d’un sereno sabedor de ser l’únic anunciant d’un fet important: ¡Els Reis han vingut i els camells s’han empassat tota l’aigua de la palangana!, cridava entusiasmada. Desitjava que els altres arraconessin la mandra per començar a desembolicar els diferents obsequis de coloraines i assaborir les monedes de xocolata que s’amuntegaven en petites safates de vímet que algú havia amagat. Hi havia embalums pertot arreu. Eren temps dolços on, per desgràcia, el malbaratament material no generava mala consciència. Ara, l’emergència climàtica no ens hi permet tornar. No podem fer els ulls grossos davant el coneixement de la petjada inesborrable del consumisme a la Terra i del fet de saber que gran part dels objectes provenen d’empreses que han deslocalitzat les seves fàbriques per poder maltractar amb més duresa els seus treballadors i, així, obtenir productes barats per la societat de masses. Amb tot, no hem d’acarnissar-nos amb els qui fa trenta anys compraven regals i més regals per a les seves criatures i més cotxes i més viatges. Al capdavall, aquests –els vinguts al món als seixanta– formen part de la generació que va créixer al final de la dictadura i va convertir-se en adulta a la Transició: una generació enganyada amb la falsa promesa del benestar material il·limitat i la millora constant de les condicions laborals; una generació nascuda per decebre’s i per endossar un món pitjor als seus fills del que els voldrien haver deixat, perquè les circumstàncies al món del treball s’han agreujat. Vidal Aragonés Chicharro explica a Quan plou sobre mullat: 50 anys de neoliberalisme, crisi rere crisi (Icaria Editorial) que avui en dia hem d’evitar enlluernar-nos amb els “petits avenços en matèria de Drets Fonamentals” o amb l’assoliment d’algunes fites importants com els permisos de baixa per maternitat o paternitat i, en canvi, hem de fixar-nos en la facilitat amb què actualment els empresaris poden dur a terme els acomiadaments o en la malaurada creació dels falsos autònoms. Tot va de capa caiguda. Atès aquest panorama devastador, no és estrany que els Reis hagin tancat una mica l’aixeta els últims anys. Ben mirat, potser s’han adonat que allò que portaven no només era perniciós, sinó també insignificant: un grapat de foteses de les quals ens podíem desprendre.
