Tres problemes que no poden esperar la independència
La biografia Francesc Cambó: l’últim retrat, escrita per Borja de Riquer, és una obra que explica magníficament l’evolució i els clarobscurs del personatge en el seu context històric. Llegint-la, m’ha anat envaint la sensació que la política catalana fa més d’un segle que gira en una roda de hàmster. En efecte, hi ha paral·lelismes temptadors, per molt que no siguin acurats del tot. Els inicis de Convergència i el desplegament de la Generalitat per part de Pujol recorden els inicis de la Lliga i el desplegament de la Mancomunitat per part de Prat de la Riba. El tàndem Pujol-Roca dels anys 1980 recorda el tàndem Prat de la Riba-Cambó dels anys 1910. L’operació reformista que va intentar Miquel Roca recorda els intents frustrats de Cambó de regenerar Espanya. Les disputes entre els exconvergents/Junts i ERC recorden les que mantenien els lligaires i els republicans catalans. El discurs dels partits espanyolistes del Parlament de Catalunya recorda el lerrouxisme. La gasiveria i la resistència dels successius governs de Madrid, tant del PP com del PSOE, a fer cap concessió significativa a les demandes catalanes recorda l’actitud dels successius governs conservadors i liberals de la Restauració. El paper de Felip VI davant de les demandes catalanes recorda el d’Alfons XIII. El prejudici de Madrid sobre una escola en català que fomenta l’odi a Espanya existeix ara i ja existia aleshores. L’apel·lació a la mobilització pacífica al carrer davant la impotència dels partits catalans s’ha produït recentment i es va produir fa més d’un segle. Si no fos que l’espai d’aquest article és limitat, podríem continuar estona i estona.
I, tanmateix, hi ha diferències molt notables entre llavors i ara. En aquella època, els diputats s’elegien per circumscripcions, i això afavoria l’aparició de faccions enfrontades dins de cada partit dinàstic (partit conservador i partit liberal). Al capdavant d’una Lliga Regionalista força cohesionada en els seus inicis, Cambó va poder i saber aprofitar la divisió interna dels partits dinàstics per fer algunes reformes a Espanya, en algunes ocasions sent ministre i en d’altres sense ni tan sols ser-ho. En canvi, el sistema actual de llista tancada fa molt monolítics els grans partits espanyols, i els partits d’obediència catalana només poden tenir una certa (i limitada) influència quan són necessaris per configurar majories d’investidura a Madrid.
No només el sistema polític ha canviat, també ha canviat Catalunya. Més enllà de l’augment de riquesa i d’alfabetització, que s’ha produït en tots els països del nostre entorn, hi ha hagut a Catalunya uns canvis de població especialment intensos. El 1920, Catalunya tenia poc més de 2 milions d’habitants, mentre que actualment som 7,9 milions. És a dir, la població de Catalunya és un 380% de la que hi havia fa 100 anys! Es tracta d’un creixement inaudit en els països del nostre entorn, molt superior al d’Espanya (224% comptant-hi Catalunya i 207% sense Catalunya), el de França (169% comptant-hi la immigració rebuda després de la descolonització), el d’Itàlia (157%), el del Regne Unit (159%) o el d’Alemanya (136%).
Aquest creixement enorme no s’ha produït sense ferides. Si fa 100 anys la gran majoria de la població de Catalunya tenia el català com a primera llengua, avui només un 36% el manté com a llengua d’identificació. Pel que fa al PIB per càpita, segons un estudi del professor Albert Carreras, el 1920 era el 204% del d’Espanya i el 142% de la mitjana dels actuals països de la UE-15, mentre que el 2017 era tan sols el 120% del d’Espanya i el 108% del de la UE-15. Per tant, encara que en termes absoluts som més rics que fa un segle, en termes relatius som més pobres.
En un article clarivident a l’ARA ("La immigració és la solució? Parlem-ne") Guillem López Casasnovas desmuntava no fa gaire alguns dels tòpics políticament correctes i econòmicament i culturalment incorrectes sobre la immigració descontrolada que hi ha darrere de les xifres anteriors. L’article esbossava els efectes del flux migratori en el model econòmic català (perpetuació d’activitats de baix cost), en la situació del català (dilució de llengua i de la cultura) i en els serveis socials i sanitaris (saturació i manca de recursos).
En resum, els problemes que Catalunya tenia a l’època de Cambó (manca d’inversió pública, estatus subordinat del català, manca de llibertat política) no només no s’han resolt sinó que s’han agreujat durant el darrer segle, i això malgrat els darrers 45 anys de democràcia a Espanya. En efecte, per garantir la sostenibilitat de l’estat del benestar i de la llengua catalana, és encara més peremptori que fa 100 anys resoldre tres problemes, i no precisament per aquest ordre: a) acabar amb, o si més no reduir notablement, el dèficit fiscal (com el País Basc); b) tenir veu i vot sobre l’influx migratori (com en té el Quebec dins del Canadà), i c) assegurar per al català el mateix estatut que té el francès a Ginebra o a Mont-real, l’italià a Lugano o el flamenc a Anvers. Certament, seria més fàcil resoldre aquestes qüestions si fóssim un estat independent, però bé s’hi ha de poder fer alguna cosa mentre no ho siguem. Els exemples del País Basc, del Quebec, de la Suïssa francòfona i italianòfona i de la Bèlgica flamenca i valona ho demostren: cap d’aquests països no és independent, però tots ells tenen més ben encarrilats que nosaltres els tres problemes anteriors. Quines propostes tenen els nostres polítics?
