Tres principis

“La cultura és des de sempre, congènitament, un instrument de control social o polític social quan fa falta”, escrivia Rafael Sánchez Ferlosio. D’aquí la importància de l’actitud crítica per al progrés de la cultura. Per una banda, col·laboradora necessària dels projectes de dominació simbòlica i de control social, començant per la reafirmació conservadora de l’ordre establert. Però, d’altra banda, l'única que és capaç de desmuntar i fer evolucionar els sistemes simbòlics de dominació que articulen les relacions de poder en una societat i, per tant, d’obrir noves perspectives de canvi. Amb el benentès que el happy end no existeix. I que tota promesa de salvació és una impostura.

Aquesta actitud crítica se sustenta en tres principis. El de la sospita, és a dir, posar en dubte sempre les afirmacions no discutides, els principis no negociables, les veritats establertes, les idees rebudes. El principi d'increença, que diu així: “Pensar és acceptar que els prejudicis no poden ser compartits en tant que prejudicis”. Tota creença compartida és un judici que no jutja, una veritat que no es posa en dubte, una proposta que no s'examina. I el principi de moral provisional que es dedueix dels altres dos. La cultura política és una cultura del prejudici, per això tot compromís polític ha d’estar sotmès a la provisionalitat de l’aposta compartida per simpatia, per emergència, per resposta davant de la injustícia flagrant.

La cultura és un bé de primera necessitat. Per diverses raons: perquè és indispensable per dotar de fites referencials l’espai social (i en aquest sentit té un paper d’articulació de la societat i també de legitimació de dominacions); perquè és un instrument bàsic per desenvolupar l’esperit creatiu i la capacitat innovadora d’una societat; perquè és un factor de benestar social. La cultura no és garantia de res, pot ser un factor d’emancipació o un instrument de dominació salvatge. Però una persona culta té més recursos que una que no ho és. I té més opcions per enriquir la seva experiència vital. Encara que també pot ser factor d’obnubilació i de fanatisme, si es perd l’actitud crítica que defenso. Jorge Semprún deia que la classe obrera es va adonar molt abans que els intel·lectuals del desastre del comunisme real. L’intel·lectual sempre és capaç de donar una última volta a l’argument per convertir un crim en els inevitables dolors de part de la història.