Les tres lliçons de la ultradreta alemanya

Les tres lliçons de la ultradreta alemanya
i Xavier Casals
11/09/2016
3 min

L’ascens al land de Mecklenburg - Pomerània Occidental d’Alternativa per a Alemanya (AfD), un partit de dreta populista, en les eleccions del 4 de setembre, ha estat important. Tot i que la socialdemocràcia va guanyar els comicis (l’SPD rep el 30,6% dels vots), AfD (20,8%) va superar la CDU (19%) a la circumscripció electoral d’Angela Merkel, cosa que li crea bones expectatives per als comicis de Berlín del dia 18 i els federals del 2017. Però per què creix AfD? Si bé canalitza el rebuig a l’acollida de refugiats de Merkel, amb això no n’hi ha prou per explicar que en tres anys hagi irromput en 9 dels 16 Parlaments regionals i que les enquestes li atorguin un 12% del vot estatal. Com veurem, el seu cas ofereix tres lliçons sobre les dinàmiques de creixement de l’extrema dreta.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Primer són les consciències, després les urnes. En primer lloc, cal tenir present que Alemanya ha conegut un debat sobre multiculturalisme i immigració d’ençà del 2010. Aquell estiu Thilo Sarrazin (socialdemòcrata i exmembre de la junta directiva del Bundesbank) va editar el polèmic assaig Alemanya es dissol. Sostenia que l’alta natalitat de turcs i d’immigrants àrabs podria fer que en tres generacions la cultura originària del país fos estranya a la majoria de població. A l’octubre va publicar que tribunals alemanys havien aplicat la llei islàmica en afers d’herència i familiars (incloent-hi un cas de poligàmia) i Merkel va anunciar el fracàs del multiculturalisme: “Permetre que persones de diferents cultures visquin sense que s’integrin no ha funcionat”. Al seu torn, des del 2004 el neonazi Partit Nacionaldemòcrata va despuntar a les urnes en alguns lands i va assolir un escó als comicis europeus del 2014. I l’octubre d’aquest any va sorgir a Dresden la plataforma islamòfoba Pegida (acrònim de Patriotes Europeus contra la Islamització d’Occident).

Aquest marc explica l’èxit d’AfD en constituir un procés que el politòleg Pascal Perrineau va anomenar “lepenització dels esperits” a França: primer, afirma, es difonen les idees ultradretanes, i després es tradueixen en vots.

El rebuig a la UE, una via de radicalització dretana. En segon lloc, l’ascens d’AfD il·lustra com la dreta populista s’articula per vies diferents. Així, als anys setanta van entrar al Parlament el Partit del Progrés danès i el noruec fent bandera de la protesta fiscal i l’oposició a l’establishment, però per eixamplar la seva base electoral van experimentar una deriva xenòfoba i van exigir que les prestacions de l’estat fossin per als autòctons. Als anys vuitanta va irrompre a França el Front Nacional, liderat per Jean-Marie Le Pen, amb la immigració i la inseguretat com a temes insígnia, i va ser emulat per nombrosos partits. Després de l’atemptat a les Torres Bessones del 2001 de Nova York, el rebuig a l’islam associat al rebuig a la UE ha esdevingut el nou camí per conformar ofertes ultradretanes, com testimonien de diferent manera el Partit per la Llibertat holandès, el Partit per la Independència del Regne Unit (UKIP) i ara AfD.

I és que AfD es va constituir el 2013 com una formació euroescèptica que va marcar distàncies amb l’extrema dreta i va assolir bons resultats als comicis federals i europeus del 2014 en denunciar les polítiques de rescat a la UE. Però després l’euroescepticisme va confluir amb l’oposició a l’arribada de refugiats i el rebuig de l’islam i va adquirir un perfil extremista. De manera significativa, a Estrasburg el partit va deixar el Grup dels Conservadors i Reformistes (que inclou els tories britànics) i es va unir al grup Europa de la Llibertat i la Democràcia Directa (amb el UKIP).

La crisi econòmica no implica l’ascens ultradretà. En tercer lloc, l’ascens d’AfD en un país sanejat com Alemanya reflecteix que el creixement de la ultradreta no es pot vincular mecànicament a la crisi econòmica. Ja es va poder constatar als comicis europeus del 2014, quan els països rescatats (Portugal, Espanya, Irlanda i Xipre) van palesar l’absència de forces d’aquest signe i a Grècia només van sumar el 12,8%, amb Alba Daurada (9,4%) i Grecs Independents (3,4%). Unes dades que van contrastar amb els grans resultats del UKIP (26,7%), del Partit Popular Danès (26,6%), del Front Nacional (25%) i del Partit de la Llibertat d’Àustria (19,7%).

Aquest panorama reflecteix que la dreta populista es nodreix del suport de perdedors de la globalització, però no de manera exclusiva: amalgama un vot socialment ampli i ideològicament transversal. En aquest context, la lògica del seu ascens no obeeix a cap determinisme i pot ser curtcircuitada quan altres opcions canalitzen la protesta contra l’establishment, com plasmen Podem a Espanya o Syriza a Grècia.

stats