Les tres hipòtesis de l'octubre

Possiblement, un dels darrers moments en què l’independentisme va tenir una coincidència estratègica plena va ser el 3 d’octubre. A partir d’aquell dia, la lògica de la competició i la divisió -que ha acompanyat i acompanya el moviment des del començament- va dominar l’escena. I fins avui. Hi ha qui pensa que es pot liquidar aquesta complexitat amb solucions màgiques, com les llistes úniques. Però això ja s’ha provat i no funciona. Perquè l’independentisme és estructuralment plural. Ocupa gairebé tot l’espectre ideològic, d’esquerra a dreta. I també perquè ara hi ha un debat estratègic de fons, no resolt, sobre el camí que cal emprendre a partir d’ara. No és un debat que es pugui tancar en fals.

En bona mesura, aquest debat s’explica perquè el moviment no té una interpretació compartida del que va passar a l’octubre. L’1 i el 3 d’octubre hi va haver una gran coincidència tàctica. Però no era més que això: rere l’1-O, en el fons, hi havia tres hipòtesis diferents.

La primera era la de la negociació: l’1-O s’entenia com un instrument de pressió per buscar les costures de l’Estat i generar un escenari de negociació, directa o indirecta, facilitada per la implicació d’algun actor internacional. Era un mecanisme per crear una crisi política profunda a l’Estat que trencaria el bloqueig absolut que es vivia des del 2012.

La segona hipòtesi era la de la insurrecció: l’1-O seria -especialment en un context de repressió policial- una palanca per posar en marxa un procés insurreccional que desbordaria l’Estat i crearia una situació nova de facto.

La tercera hipòtesi, i diria que de bon tros la dominant en l’independentisme oficial, era la de la desconnexió. És la que ha inspirat bona part dels treballs del CATN, del famós full de ruta de Junts pel Sí i de la lògica de les estructures d’estat. O, si més no, això és el que se’ns va explicar. S’assumia que l’Estat no negociaria, però que els límits que el context li imposava per respondre amb repressió serien prou forts per permetre una secessió unilateral ordenada, passant de la llei a la llei sense més problemes un cop el Parlament declarés la independència. Només es tractava d’estar preparats i fer el pas.

Com és evident, cap de les tres hipòtesis ha funcionat. I per això Catalunya no és independent ni sembla que estigui negociant un referèndum amb l’Estat. Perquè ni l’Estat ha negociat, ni la insurrecció es va produir, ni la desconnexió ordenada va ser possible. Més enllà de llepar-se les ferides, el que és important són els aprenentatges que se’n puguen extreure. Perquè som en una cursa de fons i això no ha fet més que començar.

L’Estat no ha negociat perquè les pressions externes no van arribar, o no van ser prou fortes. Però sobretot perquè a dins d’Espanya hi va dominar el replegament nacionalista. En lloc de plantejar-se buscar una solució política, l’Estat va enviar milers de policies armats al crit d’“¡A por ellos! ”. Bona part de la població ho va aplaudir, amb la bandera a la mà. Incloent-hi, malauradament, un segment gens menyspreable de la societat catalana. I jutges, periodistes i altres poders de l’Estat van competir per veure qui la deia o la feia més grossa. I, encara més important, el PSOE s’hi va afegir sense fissures. Perquè la via repressiva només és transitable per l’Estat si compta amb el suport del Partit Socialista. Caldrà analitzar per què la crisi de l’octubre va provocar aquest tancament, i per què, fora de Podem, pràcticament no hi va haver veus a Espanya que demanessin una solució democràtica.

Hi ha qui diu que l’Estat no negociarà mai l’autodeterminació. Potser tenen raó. En tot cas, l’alternativa insurreccional tampoc ha funcionat. La vaga general del 8 de novembre n’és l’evidència més palmària. Potser perquè, en un context de benestar relatiu com el que vivim, no és possible. Potser perquè, com diuen alguns, els lideratges no van ser prou decidits, qui ho sap. Potser perquè la intensitat de les preferències independentistes no és suficient perquè un nombre prou gran de gent s’arrisqui a perdre-ho tot. O potser perquè en el fons el problema de legitimitat -no haver superat mai el 50%- va fer que el volum de gent que estava disposada a defensar una declaració d’independència no fos mai ni una fracció del volum de gent que va defensar les urnes l’1 d’octubre.

I, finalment, és evident que la hipòtesi de la desconnexió tampoc va funcionar. De fet, crec que, de totes tres, era la hipòtesi més ingènua i la que ha quedat més desacreditada. És la que ha alimentat el famós independentisme màgic, que ha somiat en una independència exprés i gairebé automàtica, sense costos. Només calia tenir personal i estructures preparades per assumir ordenadament les competències que deixaria d’exercir l’Estat en retirar-se tranquil·lament de Catalunya, deien. Però a l’hora de la veritat s’ha vist que ni l’Estat està tan limitat per la repressió com deien, ni les estructures que es puguin preparar des d’un govern autonòmic seran determinants.

Ara sabem, tots plegats, que la desconnexió no és plausible. Que la insurrecció és molt difícil i costosa de materialitzar, i que tensa i polaritza la societat catalana. I també sabem que l’Estat no ha donat senyals de voler negociar cap referèndum. Però l’Estat també sap que la via repressiva no ha afeblit l’independentisme. Ans al contrari. El problema catalán roman, perquè és estructural i no un suflé inflat artificiosament per uns líders polítics que intentaven sobreviure, com repetia insistentment la propaganda espanyolista. Amb totes aquestes dades i aprenentatges a la mà, cal traçar el camí d’ara endavant. L’Estat ha de saber que, si no articula una solució democràtica, l’octubre tornarà. I l’independentisme hauria d’haver après que quan vingui un altre octubre caldrà ser més, estar més preparats i no caure en el parany dels venedors de solucions màgiques.